diumenge, 24 de desembre de 2017

NADAL

Amics seguidors del nostre blog, us desitgem a tots que tingueu unes  festes meravelloses, un Bon Nadal o un Bon Solstici o una Bona Festa Familiar, cadascú el que vulgui però que siguem feliços, que s'arreglin els problemes de tota mena, que tinguem pau al cor i pau a l'entorn, en fi l'anhel de cada any.

I per això:
               BON NADAL I MILLOR ANY 2018

dibuix: Muntsa Colell



ELS SISOS AMB AMOR

dimecres, 13 de desembre de 2017

AGENDA

Més concursos, més finalistes.
Dos components dels Sis en Punt es van presentar al

 “Concurs ARC de Relats Absurds”
Associació de Relataires en Català”,

en benefici de la Marató de TV3, dedicada a malalties infeccioses.

Dos presentats, dos acceptats: en Ramon Jané i la Marta Malleu.

De moment no us posem els contes. Compreu el llibre, només costa 10€ i és per a una bona obra.
Es presentarà a la biblioteca del Vapor Vell el dissabte, dia 16 de desembre a les 12h.

Gràcies!!
coberta de la publicació amb cinquanta relats finalistes


diumenge, 3 de desembre de 2017

NOTÍCIES









El llibre de les “Camèlies” va fent el seu camí.
N’hem fet una nova presentació al Poblenou, a la Biblioteca Manuel Arranz que tothom coneix com a Can Saladrigas.

L’acte va ser pròxim i amè. Convidaven el director de la Biblioteca i la llibreria Etcetera, després unes paraules de l’Editor, l’Oscar Esquerda, i la Muntsa Colell va entrar a presentar el llibre “VINT-I-DUES CAMÈLIES I UN PESSIC DE POLS” i els autors. Hi va haver una conversa entre tots, unes presentacions de cada component dels SIS EN PUNT, a càrrec d’un altre SIS. Es van llegir uns fragments dels contes, i tothom va seguir l’acte amb el somrís als llavis. 

RAMON I ANNA

RAFEL I MARTA

MUNTSA (presentadora) i ELISABETH

dissabte, 25 de novembre de 2017

NOTÍCIES

         El col·lectiu del Sisos és molt treballador. Escriu i es presenta a concursos, i s’ho passa molt bé.

         Tres components del grup van concórrer al “XIX PREMI VICTOR MORA de Narrativa Breu. l’Escala 2017”, l’Elisabeth Lazagabaster amb el conte “Les claus de l’amo”, la Marta Malleu amb el conte “Energies Renovables” i en Ramon Jané amb “Estic fet pols”. 

         Tots tres van quedar finalistes i un d’ells va guanyar el premi, en Ramon.




         Els podreu llegir aquí.

ESTIC FET POLS

RAMON JANÉ



ESTIC FET POLS

Conte guanyador en el XIX premi Victor Mora de Narrativa Breu. l'Escala 2017







Aquell vespre, quan l’encarregat del cementiri de Montjuïc va tancar la porta de ferro de l’entrada, els morts van sortir dels nínxols a contemplar la immensa estesa de plantes, de flors i d’objectes de tota mena que els parents i amics els havien portat.
Competien entre ells per veure qui tenia les flors més boniques en aquell primer de novembre, mentre es queixaven del mal que els feien els ossos, per culpa de l’artrosi i la proximitat  del mar.
 Estaven asseguts al llarg de la tanca per contemplar el moviment dels vaixells que entraven o sortien de port. Els agradava seure allà perquè cada trenta segons la llum del far els il·luminava i es veien millor les cares.
—Avui, estàs groc, Manel, sembles un mort —li va etzibar en Quim.
—Més o menys com tu, calavera —li va respondre l’altre.
Havien d’anar amb compte de no caure de la tanca, ja que una vegada li va passar a un company i la feina va ser d’ells per recompondre’l. Li van posar el maluc al revés i després caminava enrere.  
El més afortunat era en Quim. La seva vídua li havia dut cinquanta roses vermelles. L’edat que tenia quan va morir, atropellat per un conductor ebri.
—Tard o d’hora el veurem per aquí, tal com condueix no caldrà esperar gaire —va dir en Quim—, quan vingui, li faré la mort impossible.
L’Eduard Conesa, un home jove de trenta anys i escaig, mort d’un vessament cerebral quan jugava un partit de futbol, era el qui estava més trist; ni una rosa, ni un clavell, res de res. No és que demanés gardènies, les seves flors preferides, s’hauria conformat que l’Anna, la seva dona, l’hagués vingut a veure i prou.
Era escriptor, feia quatre anys que s’havien casat i no tenien fills. Volien gaudir plegats, durant una temporada, de la vida en parella, sense les dificultats que impliquen els nens petits. Eren feliços, i ella li deia que no hi havia homes com ell, que si mai li passava alguna cosa, ni folrat d’or, en voldria un altre. 
A la Maria, que havia mort d’un càncer al pit, li agradava l’Eduard. Tenia la seva edat. S’havia llegit tots els seus llibres; tot i ser tan jove havia escrit quatre novel·les i dos llibres de relats. Li agradava el seu posat trist i quan el veia tan desanimat es moria de ganes per consolar-lo. Aquest desig li provocava un pessigolleig a la pelvis que...
Tenia uns bons malucs i duia una perruca rossa, que s’havia comprat quan li van fer les sessions de químio i radioteràpia. Des que se la va posar no se l’havia treta més. Calia, estar sexi per aquests calaveres, pensava.
—No t’hi amoïnis, home, segur que la teva dona, com li dius...”la xateta”? vindrà a veure’t. Hi ha gent que prefereix venir quan el cementiri està més tranquil —li va dir la Maria, agafant-lo de les mans ossudes—. Perquè no tornes a escriure? —li va comentar, en un intent d’animar-lo.
—T’has begut l’enteniment? Jo escric, o més ben dit, escrivia, perquè algú em llegís. Ara qui ho faria?
—La primera, jo, perquè en soc una fan, però també ho faria molta gent. Imagina el títol del llibre: “Corresponsal del més enllà”, per Eduard Conesa. Segur que seria un best-seller.
—La veritat és que tens imaginació, però em falta energia vital per tornar a escriure.
—Això ens falta a tots des de fa un cert temps, però si fas un esforç...
L’Eduard, cap cot i pensatiu, va anar a donar un tomb per una zona aïllada del cementiri; volia estar sol.
Mentrestant els companys van organitzar una recollida de flors per a ell. Tots en van donar alguna.
En Marcel, va ser l’únic que no en va donar cap. Tenia cinquanta-cinc anys quan va morir d’un infart mentre feia l’amor amb la seva secretària. Era executiu d’una entitat bancària i també un garrepa. La seva dona l’havia deixat, feia quatre anys, pel seu caràcter gasiu i malhumorat.
El Pep li va dir que era un desgraciat i que es mereixia totes les coses dolentes que li havien passat a la vida.
En Marcel va respondre que no l’insultés o li clavaria un mastegot que li faria saltar totes les dents.
—Com em vols fer saltar les dents, si ja no me’n queda cap, home— va respondre en Pep.
—Et mataré, cabró! —li va etzibar en Marcel.
Els altres es van posar a riure, tot i que no podien fer-ho gaire perquè més d’una vegada els havia saltat alguna vèrtebra o s’havien desllorigat el maluc o la pelvis.

A la matinada, els residents, es van retirar als respectius apartaments. El primer en fer-ho fou l’Eduard, que ara tenia una gran varietat de flors a la porteta de casa.
—Gràcies a tots —va dir l’Eduard quan va veure l‘obsequi que li havien fet els companys—, ja no em queden llàgrimes, però m’heu emocionat.
Com que tot i les flors seguia trist, els companys van comentar que haurien d’anar a casa de la “xateta” per demanar-li que vingués a veure’l.
—Hi podria anar en Pep —va proposar la Maria.
—No puc, estic fet pols —va respondre—, fa un parell de dies que m’he quedat sense la ròtula del genoll esquerre. Els cuquets negres se l’han cruspida i no puc caminar —va afegir, mentre els mostrava un tros de fèmur, d’un company, que utilitzava com a crossa.
—Ja hi aniré jo —va dir en Marcel—, sé que no em vaig portar gaire bé durant la primera vida i voldria ser més bona persona en aquesta segona existència.
Clic, clac, clic, clac, clic, clac... van aplaudir tots la iniciativa d’en Marcel.
—A més, gràcies a les dues pròtesis de genoll i a la de maluc, sóc el que estic en millors condicions. Amb el titani no hi ha cuc que s’hi atreveixi.
Es va dirigir a la caseta de l’encarregat i es va vestir amb un abric, un barret, les ulleres de sol i unes botes d’aigua. Va agafar també la bicicleta i va obrir la porta amb una clau de reserva.
Va baixar a “tomba oberta” des del cementiri fins al paral·lel i des d’allà es va plantar al carrer del Carme en un tres i no res. La “xateta” vivia en un dúplex, al número vint d’aquest carrer. Va esperar que un veí entrés a la finca i s’hi va colar.
A dins de la bústia va deixar una nota que deia:
“Xateta, no has vingut a veure’m el dia de Tots Sants. M’ha dolgut moltíssim... Tu saps que m’agraden les gardènies, oi? Podries portar-me’n algunes el pròxim diumenge. Des del més enllà, t’estima l’Eduard”.
Quan va sortir al carrer va veure que li havien robat la bicicleta, i enrabiat va maleir els ossos al lladre. Era el pitjor malefici que es podia fer a una persona, ja que el dia de demà, un bon esquelet et podia allargar durant una bona temporada el nou estil de vida.
 Es va calar el barret a fons i des d’una cantonada fosca va aturar un taxi. El conductor va parar, tot i que va veure alguna cosa estranya en aquell individu tan prim.
—Em podria dur al cementiri de Montjuïc? —va dir en Marcel amb la seva veu cavernosa.
—Perdoni, però a…aquestes hores romandrà tancat —va respondre el taxista, que no gosava mirar pel retrovisor.
—No es preocupi, miri, home miri, jo tinc la clau; sinó com entraria a casa.
El taxista va mirar enrere i va veure una clau subjectada pels ossos d’una mà. Tremolava de cap a peus; no li entrava la primera i conduïa a sotragades. En Marcel li va dir:
—Vagi amb compte o ens matarem, a mi no m’importa, però vostè encara és jove, huo, huo, huo!

El taxista va aturar el cotxe i va fugir corrent. En Marcel es va posar al volant i va conduir com un boig, amb perill de mort, fins a casa.
En arribar clarejava. Va tornar l’abric, les ulleres i les botes. L’encarregat; no trigaria a obrir la fonda. Va picar fluixet a la porta dels apartaments dels companys:
—Missió complerta —va dir en veu baixa.
—Cabró, no saps respectar el repòs etern, o què?
—No us enfadeu, que la mala llet escurça la vida, huo, huo, huo! —i es va ficar a la caseta.
Tot just tancava la porta, quan l’encarregat obria la gran. M’ha anat d’un pèl i això  que me’n queden pocs i dèbils, va pensar en Marcel, mentre s’acomodava al seu llit de fusta de cirerer.
Alguna cosa el molestava. Era el barret!, amb les presses se l’havia deixat posat. Potser se’l quedaria, ja que li donaria un aire de distinció quan sortís a passejar amb els companys.
Quan la “xateta” va llegir la nota, va sofrir una lipotímia. Ningú no sabia allò de les gardènies i menys que l’Eduard li digués “xateta” quan feien l’amor.
El diumenge següent la “xateta” va anar al cementiri, sense flors, i acompanyada d’un serraller perquè que posés una tanca clavada amb caragols a l’entrada del nínxol.  Després va escriure damunt la llosa:
“Només, fins que la mort ens separi”
Aquella nit, els companys van treure la tanca de ferro i l’Eduard va poder sortir. Quan va veure l’escrit de la xateta, es va deprimir, encara més..
—Quina mala llet!!! —li va dir la Maria—, no pots refiar-te ni dels vius; aquesta noia és molt curta de mires. Te n’has de buscar una altra que t’estimi més enllà de la mort.

L’Eduard va escoltar la Maria amb atenció, possiblement tenia raó. Potser hauria d’oblidar-se de la “xateta” i gaudir del moment, ara que podia.
Va agafar la Maria per les vèrtebres lumbars. Quina cintureta!, va pensar, ni una model, i la va convidar al seu apartament.
Estarem una mica estrets, però no passarem fred li va dir.
Ja era hora! va pensar la Maria, li ha costat decidir-se.
L’Eduard la va agafar en braços i amb molta cura, ja que la porta era estreta, van entrar al seu apartament, orientat al Sud i amb vistes al mar.
Començava una nova vida, per l’Eduard i la Maria.



ENERGIES RENOVABLES




MARTA MALLEU


ENERGIES RENOVABLES
Finalista al XIX Premi Victor Mora de Narrativa Breu. l'Escala 2017

Per a en Pere Forès





     
L’Elijah Martí arribava a la capital del món: Novapekin, com tothom l’anomenava. Arribava amb els seus microordinadors, les seves targes de coneixement i un fotimer d’estris raríssims que ningú sabia quina utilitat tenien. L’Elijah Martí era un savi, molt reconegut i admirat, de la branca de la psicofísica i la física quàntica. Era alt, prim, estrafolari, perdut sempre entre teories i cabòries. Els ulls, però, incisius, punyents, una mica burletes, denotaven una intel·ligència desperta, fora del corrent. Provenia de la ciutat-regió confederal catalana, anomenada així amb la nova organització del món després del desmantellament dels Estats. Era una ciutat-regió de la vora del Mar del Mig.  Formava part d’uns territoris molt antics que arrossegaven milers d’anys d’assentaments humans i que es preuaven de ser el mateix bressol de tota la civilització del planeta.
L’Elijah va trobar que Novapekin era una ciutat molt gran, molt poblada, molt sorollosa, una mica trista i força bruta. Era la primera vegada que hi anava. No tenia temps d’anar per aquí i per allà, tampoc no calia, hi havia tots els mitjans per fer el que fos a distància. El món era al seu abast des del propi laboratori. Mentre anava cap a la seu del Govern, una pregunta li ballava pel cap: per què el volia veure el primer ministre mundial? Per què l’havia fet anar fins a Novapekin? Havia de ser alguna cosa molt important que el fes arribar amb tanta urgència. Hi havia tants problemes al món, que no era gens estrany que necessitessin el seu ajut. A més, cosa estranya encara que reconfortant, li havia ofert un sou astronòmic i els millors laboratoris. Però de moment, tot era secret, absolutament secret.

La recepció a la sala dels leds, dins dels edificis de la Governació va ser sòbria però impressionant. L’Elijah  va constatar que només hi havia una trentena de persones: dotze homes de ciència: físics, matemàtics, filòsofs, biòlegs.... tots reconeguts com grans eminències, el primer ministre i altres alts càrrecs del govern mundial.
Parlava la portaveu, després d’una benvinguda convencional:
¾Senyors els hem reunit aquí perquè tots som conscients del problema més punyent que en aquest moment té el nostre planeta: l’energia. Tots sabem que el nostre món està malalt, el clima ha canviat i la pol·lució continua. Tots sabem que encara som dependents del petroli que ha durat molts més anys del que tothom pensava (gràcies a la bona administració que n’ha fet el Govern, és clar). Però ara ja en queda molt poc i cal que trobem, d’una vegada, una energia que sigui realment alternativa. No podem continuar en aquesta incertesa. A cinc anys vista tot se’n pot anar en orris.  El Govern General sap que tots els que són aquí reunits hi estan treballant, però ens cal anar més de pressa. Per això els estem oferint els millors laboratoris, els millors sous... Cal que ens en sortim. Cal de totes, totes, trobar una nova font que no contamini, que no arrisqui  més la ja malmesa salut del planeta. I cal ara mateix. La terra i tota la gent que hi viu depenen d’aquest esforç...
L’Elijah n’era molt conscient. N’havia fet tants, d’experiments. Havia perseguit idees subtils al voltant de tot això. Era qüestió de trobar alguna cosa molt habitual, orgànica, inorgànica, magnètica, elèctrica..., d’on poder obtenir una energia absolutament neta i que fos una font inesgotable. Ni nuclears ni energia solar ni corrents hidràuliques ni molins de vent. Creia que totes aquelles temptatives eren del tot antiquades. Hi havia d’haver un altre desllorigador, una altra via. Ell sabia que era molt a prop de resoldre el problema; tenia la solució molt a tocar,  la sentia, gairebé la palpava, n’estava segur:  hi havia d’haver una força invisible, una energia diferent, la pressentia però no podia acabar de visualitzar-la, de materialitzar-la.
Acabades les recepcions, un mini jet d’última generació va portar tots els savis i uns quants alts càrrecs a una destinació desconeguda, cap el Nord Oest. Potser es tractava de l’antic desert del Gobi, no era segur. Una petita ciutat sense nom, completament nova, amb tots els serveis a punt, els esperava. Allà tot estava preparat: allotjaments, laboratoris, centres d’informació de totes les matèries...,  no hi faltava de res, tot a disposició dels científics. “Això és vida” es va dir l’Elijah, mentre es fregava les mans.
El full de ruta era treballar tota la setmana, cadascú en la seva especialitat, i cada dilluns fer una reunió comuna on es posessin damunt la taula les troballes dels savis, a fi de buscar un nou camí, d’agilitzar les descobertes, de guanyar temps al temps.
Elijah Martí va instal·lar-se en el nou laboratori. Tot era de primera, n’estava encantat. El seu convenciment que trobarien la solució ara sí que era total.
El primer dia de treball es van reunir els dotze  savis  a la sala rodona de l’edifici de “l’Amistat”, tots al voltant d’una gran taula, cadascú disposat a posar en comú les seves idees, els seus neguits:
¾Podríem experimentar amb una fissió a molt petita escala que, encadenada, ens podria dur a obtenir grans quantitats d’energia, sense posar en perill absolutament res. ¾deia el professor Helmut Schumaker, físic de Köln, de gran anomenada.
¾Impossible! ¾li replicà Josianne Canava¾ Tornaríem a caure en els problemes que ja hem tingut, encara que fos una microfissió. Hem d’anar per un altre costat.
¾Doncs jo he estat experimentant amb camps magnètics i he trobat... ¾era el torn de John Silver que havia arribat des del Gran Occident¾  que amb l’accelerador de partícules... Bé els ho puc demostrar amb la següent fórmula...
¾No, no, de cap manera! Millor seria aprofitar els recursos que ens poden aportar els...
L’Elijah Martí, seguia la reunió gairebé sense prendre-hi part. Escoltava, observava i callava.
La setmana següent i les altres van transcórrer entre equacions i polèmiques.
Cada dilluns l’Elijah assistia a la reunió acompanyat d’estranys i psicodèlics aparells que ningú sabia per a què dimoni servien. Sempre tenia aquell aire despistat, se’l veia absort en els seus pensaments, donava la sensació que no hi era, que no tenia cap idea i que no tenia res per  dir, només els seus ullets, punyents, irònics, es mantenien alerta. Callava mentre els seus companys exposaven teories, es barallaven, s’escridassaven, perdien les maneres, i acabaven per no arribar enlloc:
¾Li dic que cal estudiar els bacteris i el seu comportament, com amplien el seu potencial genètic només en uns quants minuts, com creixen, es divideixen i mai no es fan vells... Això ens donarà la clau...
¾Ni pensar-ho! Quin disbarat! És pel camí dels àtoms i la seva composició: els protons, els neutrons, sempre buscant les mínimes partícules: els quarks i com es belluguen i s’organitzen... Hi ha una energia que els fa funcionar i...
¾De cap de les maneres! Hem d’anar de dret a aprofundir en l’estudi de l’univers, que no veuen com funcionen tots els astres? No en necessiten de petroli i en canvi allà els tenim, circulant, segles i segles...
Ell els estudiava, a tots.

Ja havien passat sis mesos i semblava que tot estava com el primer dia. Totes aquelles persones, que eren les eminències més clarividents del planeta, no arribaven a cap conclusió vàlida. Els camins es diversificaven.  Es perdien en discussions. Cadascú volia fer prevaler la seva manera de veure el problema.
L’Elijah se n’havia adonat molt bé que aquells doctes personatges suportaven molt malament els descobriments dels altres i procuraven tallar-los, desacreditar-los..., i mostrar la seva opció com l’única que valia. L’Elijah coneixia bé la condició humana, era la seva especialitat, casar la psicologia i la física i trobar-ne la interrelació. Per això els seus sensimidadors, que en deia, estaven dissenyats per copsar les reaccions, les emocions, els sentiments..., els amidaven, els classificaven, els analitzaven, els reconvertien. Per fi va decidir que només li calia portar a les reunions un sol aparell, només amb aquell obtindria els resultats que desitjava.
A les dues reunions següents, doncs, hi va anar acompanyat d’un sol aparell, això sí, terriblement sofisticat.. Després hi va treballar intensament durant dies i nits fins que va aconseguir de transformar les descàrregues que produïa l’acumulació d’un determinat sentiment en una persona, en una energia fulminant, potent, segura i probablement inesgotable.
Se sentia feliç, contentíssim, exultant. Per fi havia trobat el que seria l’energia del futur. No en tenia cap dubte. “Per fi!” es va dir, “Per fi!!!”
Un cop va tenir la seguretat del bon funcionament  de la seva descoberta, l’Elijah va comparèixer a la reunió amb un estri complicat i futurista i uns tubs translúcids de no se sabia quin material que va dipositar davant de cada professor, dotze en total. L’Elijah els mirava amb els seus ullets burletes.
¾Ja torna amb les seves fixacions, sembla que té una dependència de les eines, la maquinària¾comentava la filòsofa Isa Inova
¾És un cas molt clar de síndrome d’einafília
¾Val a dir que no és gaire de fiar...
Va començar la sessió. A cada exposició d’un dels professors, l’Elijah elogiava profundament la idea exposada i feia notar que allò era el que calia fer.
¾Oh! I tant! Estimadíssim professor Schumaker, la vostra observació és la més encertada que he sentit fins ara.
Els tubs opalins van començar a agafar lluminositat, ara uns ara els altres, fins que al capdavall de la reunió brillaven tots amb intensitat.
¾Però que us passa, professor Martí? I què feu amb  tubs, llums i aquestes joguines de principiant? Ja en tenim prou de les vostres rareses! Us penseu que això és un joc?
¾Estimats científics,  ¾va respondre Elijah Martí amb calma¾  això que esteu veient és l’energia del futur. Cal fixar-s’hi bé. Repeteixo: és l’energia del futur. Sou davant de la més gran descoberta en el camp de la psicofísica. I em preguntareu: què dimonis contenen aquests tubs tan lluminosos? Aquests tubs, senyors, són el resultat de la transformació d’un sentiment que els afecta a tots. I quin sentiment és aquest? Ah! Senyors, és el sentiment de l’enveja, sí l’enveja. ¾l’Elijah va aturar el seu discurs i va repassar tots els científics amb aquella mirada penetrant i mofeta¾  Això és la materialització de l’enveja  que sent cada una de les eminències aquí reunides quan un altre savi té una idea valuosa. Aquest sentiment  produeix una energia, i jo, Elijah Martí, he trobat la manera de canalitzar-la, transformar-la i també  d’emmagatzemar-la, de manera que ja tenim la solució. L’energia del futur!
En aquell moment una lluminària fulgurant va emanar de cada un dels tubs. Tots alhora.
L’Elijah va continuar:
¾Només cal empènyer una mica la societat per a què la majoria de les persones que la conformen experimentin aquest sentiment de caràcter negatiu que presenta un gran potencial d’energia. Aprofitem-la! Tenim una font inesgotable i amb una potència fabulosa. Un cop la persona experimenta el sentiment de l’enveja, allibera l’energia. Com que la descàrrega és molt potent es pot aprofitar i a més, el fet de captar aquesta energia produeix en l’individu un efecte reductor en el desig de prendre venjança o en les conseqüències autodestructives que produeix el viure instal·lat en l’enveja. Només ens cal incitar, fomentar suaument, empènyer per a que gairebé tothom tingui aquest moment de ràbia i tindrem l’energia necessària.
Els tubs brillaven amb la màxima potència, enlluernant els savis malgrat que ara aplaudien tots amb entusiasme. Estaven bocabadats. Com és que no se’ls havia acudit una idea tan simple? Transformar una emoció!
L’endemà, però, tothom es va posar a treballar en la direcció de la descoberta de l’Elijah Martí, cadascú aportant els coneixements del seu camp. Aquest era el tracte. Era la condició per continuar al voltant d’aquella taula.
Uns mesos més tard, la petita ciutat que habitaven els científics funcionava amb l’energia obtinguda tal com havia ideat el savi català. Tot ho feia funcionar l’envenergia: la maquinària, els transports, la il·luminació amb aquell toc lleugerament verdós que tenia, un color de molsa fresca.  Van posar un nom a la ciutat: Envejàpolis. Després, la prova es va estendre a la capital. Així, només amb petits retocs, aprofitant els diaris, els anuncis, les pel·lícules i sobretot la tele-família, que ja basaven les seves publicitats en la competència i per tant despertant l’enveja, van obtenir l’energia que necessitaven.
¾Un èxit   ¾repetia entusiasmat l’Elijah¾  Ara tenim dues ciutats funcionant amb l’envenergia, i  ha arribat el moment de l’expansió  ¾Estava satisfet, molt satisfet.

Havien passat els anys, l’Elijah Martí s’havia convertit en el científic més admirat del món. S’ho havia guanyat. Ara vivia prop de la Mediterrània, lluny dels centres urbans, dedicat al perfeccionament i control de l’envenergia i a la investigació de noves descobertes. De dia tenia temps de contemplar aquell mar blau, de vegades llis, pla, de vegades agitat, furiós..., com la vida, es deia. Quan es feia fosc, tancava tota la il·luminació del recinte i admirava els estels. Tots aquells planetes, que antigament gairebé no es veien, brillaven amb una lluminària excepcional, com líquens centellejants. Va trobar que era una meravella.
De sobte, va abandonar l’arenal i va córrer cap al laboratori. Havia tingut una idea, li havia vingut mentre contemplava aquell bé de déu de lluïssors. Ho havia de provar. Havia de trobar la manera d’absorbir l’energia dels pensaments feliços. Molt més difícil. Una mica de felicitat per aquí i per allà no aniria malament, potser menys claror..., però d’un to més càlid, més agradable. Potser es podrien barrejar, potenciar... Ell ho regularia, trobaria la manera. Ara mateix s’hi posaria. A la feina! A la feina! Però, tot just entrava que, en aquell mateix moment, la veu del Cap Mundial va inundar el seu sancta sanctorum.
─Elijah! Haig de parlar amb vostè.
─Ara tinc feina!
─Ni feina ni punyetes, escolti’m! ─La veu del Cap tronava─ He decidit que al planeta li falta llum. L’hem de fer més atractiu perquè ens visitin des de tot l’Univers. De manera que he ordenat que els missatges, que donem per poder recollir l’energia de l’enveja, siguin més potents.
─No! No ho faci!! Es descontrolarà el sistema!
─Bestieses!
─Que no! Les meves equacions diuen que si es varia alguna de les constants hi haurà un daltabaix. A més, acabo de tenir una idea fabulosa que crec que també podrem aprofitar per obtenir energia, jo...
─Calli! Estic tip d’esperar les seves idees i que em digui quan es poden i quan no es poden fer les coses. Ara, ja està fet. He donat l’ordre. Sóc el Cap i jo decideixo!
I aquí es va apagar la veu.
─Cap! Cap! Senyor, no faci cap disbarat!
Però el Cap ja havia tallat la comunicació i no hi havia manera de restablir-la. Si feia el que havia dit, ell l’Elijah, perdria el control de la situació. No podia fer allò! Va córrer al seu departament d’ordinadors i va repassar els resultats que donaven amb la implementació de la quantitat d’energia d’enveja que s’acumularia.
 Era la catàstrofe! Era la fi! L’Elijah suava, per primera vegada es veia impotent. Tenia molt poca estona, ho sabia. Les coordenades, a l’ordinador principal li estaven dient. Va trucar als altres savis, a la Universitat, al Centre d’alts estudis quàntics..., res. El tenien per vell? Retirat? Obsolet? Amortitzat? Va córrer el que la seva edat li permetia, va pujar al seu coet particular. Tres, dos, un... Injecció!!

Al cap de pocs segons, un tro eixordador, una flamarada, cinquanta mil flamarades!  I tot aquell malaguanyat planeta, tan antic, va cremar com si fos esca. 

LES CLAUS DE L'AMO




  ELISABETH LAZAGABASTER





LES CLAUS DE L'AMO

Finalista al XIX Premi Victor Mora de Narrativa Breu. l'Escala 2017






No m’agrada treballar de nit.  La nit té una atmosfera peculiar que em destarota.  L’aire es refreda i em pesa com un llençol xop, i qualsevol soroll desferma un terratrèmol al meu sistema nerviós.  De nit, la meva producció és minsa i de poca qualitat.  Per això vaig llogar aquest pis, per la llum i el silenci.  És gran, antic, moblat amb gust.  Dóna a l’interior d’una illa de cases molt a la vora de la Plaça Gala Placídia.  Al matí, el sol hi entra, contundent.  A la tarda, rebota en la paret siena del davant i m’envia una claror rosa i càlida que va empal·lidint sense pressa..  Els patis i terrasses interiors estan ben cuidats, replets de magnòlies, llimoners, rosers, buguenvíl·lies...  Els sorolls de la Via Augusta m’arriben distants, sense arestes, un doll de vida que glateix, que m’acompanya i no em destorba.  I no obstant això, fa mesos que només escric de nit.  O que no escric.
Som pocs veïns: quatre pisos amb dues portes per replà.  Jo m’estic al segon segona.  El de damunt del meu, el tercer segona, és tot un misteri.  Cada tres o quatre mesos canvia d’ocupants, i, entre llogater i llogater, roman unes quantes setmanes deshabitat.  Ningú no s’hi queda mai més de mig any.  No és que els facin fora:  senzillament, se’n van.  Perquè canvien de feina o de lloc de residència, perquè se’ls ha mort un parent que els ha fet rics o perquè s’han divorciat.  Res d’insòlit.  I, tanmateix, ben poc normal.
Al principi tot anava bé.  Els meus veïns eren sempre gent tranquil·la:  primer, un reconegut cardiòleg i la seva mare anciana; després, un advocat amb bufet a la Diagonal, la seva dona i una filla que estudiava a París i només venia de tant en tant;  més tard, un matrimoni de segona o tercera volada, tots dos professors en una important escola de negocis.   La vida de tots ells era perfectament compatible amb la meva: de bon matí, quan ells marxaven, jo m’asseia davant de l’ordinador, al costat de la finestra, i inventava vides d’altri i mons aliens mentre veia canviar la llum, florir el rosers i desfullar-se les magnòlies, amb aquell ordre confortable de les coses previsibles. 
Després dels professors de màrqueting, al tercer segona s’hi va instal·lar un matrimoni jove amb dos fills petits, bessons, més dolents que la pell de gos.  La mare, histèrica, els escridassava tot el dia incapaç de controlar-los.  El pare els defensava i escridassava la mare per la seva poca paciència.  Les corredisses, els crits, els plors, el terrabastall de cadires tombades i d’objectes deixats caure o llançats, eren la simfonia dissonant que acompanyava els meus dies.  No em va quedar més remei que canviar d’horari.  Em va costar menys acostumar-me a dormir amb aquella fressa que a treballar-hi.  Quan, quatre o cinc mesos més tard, seguint la norma, la patuleia va abandonar el pis, vaig intentar recuperar els meus hàbits diürns, però es veu que el lloc havia quedat tan malmès que van haver de venir guixaires, lampistes, fusters i pintors per tornar-lo a posar en condicions. 
Va ser durant les obres, que vaig prendre consciència dels sons que algunes nits provenien del pis de dalt.   En vaig ser conscient aleshores, però no era la primera vegada que els sentia.  M’eren, fins a un cert punt, familiars, de la mateixa manera que pot ser-ho aquella peça de roba que un dia descobrim en un armari i que no sabíem que era allà, tot i haver-l’hi vist un munt de vegades.  Vaig esperar uns quants dies, fins que vaig estar segura que la cosa es repetia a intervals més o menys regulars, i vaig avisar l’administrador, un home desconfiat per a qui cada llogater era un delinqüent potencial, un predador disposat a espoliar la propietat tan aviat com ell abaixés la guàrdia.  Va venir l’endemà mateix.  La conversa va ser d’allò més peculiar:
—Què diu que se sent?
—Passes —vaig dir jo—, un frec de sabatilles, com si algú caminés arrossegant els peus, amb precaució, o amb inseguretat.  I també una remor de cadenam.
—Què vol dir, de cadenam?
—Doncs, això.  Una remor com si fessin córrer cadenes.
—Cadenes?  Aquesta sí que és bona! Només ens hi faltava un fantasma, a l’edifici —i em va llançar, mig de gairell, una mirada sorneguera. 
—No vull dir cadenes arrossegades per terra.
—Ah, no? 
—No, és com si les fessin córrer per un engranatge.  Però amb molt de compte, a poc a poc, no sé com explicar-ho...
—Pugem!  —va dir, visiblement contrariat.
Les obres s’havien acabat feia dies i tot havia estat netejat.  Els mobles lluïen, en aquell pis.  Eren molt millors que els de casa meva.  El parquet, acabat de polir, brillava.  Els quadres, el piano vertical, el rellotge de peu, l’entapissat de les cadires, tot tenia un aire entre ranci i senyorial.  L’administrador va examinar portes i finestres, les va obrir i tancar una a una, va entrar a totes les habitacions, als banys, al safareig, a la galeria.  A cada passa les sabates li feien un lleu cruixit, un nyic-nyic empipador.  Devia adonar-se que, instintivament, li estava observant els peus.
—En aquests pisos antics, amb els sostres tan alts —va dir—, els sons tendeixen a propagar-se d’una manera estranya.  Mai no se sap segur d’on vénen.  De totes maneres, faré venir una brigada per si hi hagués ratolins. 
Vam sortir.  Quan vam ser davant de la meva porta, em va estrènyer la mà amb un somriure condescendent i encara va afegir que, si tornava a sentir sorolls, l’avisés de seguida, que s’ho tornaria a mirar.  No ho vaig fer, tot i que res no va canviar fins que, unes setmanes més tard, el pis es va llogar de nou. 

La Shirley era una jove pianista nord-americana que venia becada pel conservatori de Chicago i amb el patrocini d’un conegut club de mecenatge, el qual, per tal que anés agafant experiència, li havia programat una sèrie de concerts a diverses societats musicals de Barcelona.  El dia que va arribar, ens vam trobar al vestíbul i la vaig ajudar a instal·lar-se. 
Va ser una sort que, capficada amb els sorolls, jo no hagués arribat a canviar d’horari.  La Shirley feia exercicis tot el matí, mecanisme, en deia ella. A la tarda, assajava les partitures que hauria d’interpretar en el proper concert, i de nit, gràcies a déu, dormia.  I el silenci era complet, nit rere nit. 
Ens vam fer amigues.  Moltes tardes jo pujava i li feia de públic, i els caps de setmana que no tenia concert dinàvem juntes, anàvem al cinema o passejàvem per la ciutat.  La seva estada havia de durar sis mesos, però, quan en duia tres, va haver de tornar als Estats Units a causa d’un problema familiar.  “Només seran dues o tres setmanes”, va dir, i em va donar un duplicat de les seves claus “per si passa alguna cosa”.  Al cap de pocs dies van tornar les passes, les cadenes. 

Em va costar unes quantes nits acumular prou valor per fer ús de la clau de la Shirley.  Però, finalment, amb una lot en una mà i un martell a l’altra, vaig pujar al tercer segona.  Vaig obrir la porta tan sigil·losament com vaig poder i la vaig deixar ajustada.  La llum de la lluna que entrava pel finestral de la galeria allargassava les ombres feixugues dels mobles. El piano negre brillava en la foscor. Al vidre d’un quadre s’hi reflectia el marc d’una porta mig oberta. Una cadira estava enretirada de la taula com si algú se n’acabés d’aixecar.  I, davant del rellotge, d’esquena a mi, hi havia una dona dempeus.  Era molt vella, menuda, esquelètica, amb molt pocs cabells, blanquíssims, pentinats enrere i recollits al clatell en un monyet com el puny d’un nadó.  Anava vestida amb un uniforme com de cambrera d’hotel i amb davantal, i als peus hi duia unes sabatilles molt gastades.  La portella de la caixa del rellotge era oberta, i la pèndola daurada oscil·lava compassadament.  Ella va estirar una cadena amb una mà mentre amb l’altra acompanyava amunt el pes, després una altra cadena, i una altra.  A cada moviment l’engranatge responia amb un gruny de gos agraït  Va tancar la portella, es va tombar cap a mi, i va fer una ganyota que semblava un somriure.  Damunt dels pòmuls sortits destacaven uns ulls estranyament clars que no manifestaven la més mínima sorpresa.  De fet, no manifestaven absolutament res.  Li vaig enfocar la llanterna a la cara i li vaig engegar, a boca de canó:
—Qui és, vostè?  Què hi fa, aquí, a aquestes hores?
—Natàlia Palou, governanta del senyor Riva, per servir-la —va dir—. Vinc a donar corda al rellotge.  L’amo no vol que el toqui ningú més que jo.  La maquinària és delicada. 
Enmig de la meva perplexitat, el seu discurs em semblava d’una lògica irrebatible.  Però no deixava de trobar sorprenent que una dona tan anciana anés pel món donant corda als rellotges a les dues o les tres de la matinada, i encara vaig insistir:
—I viu molt lluny, vostè?
—Aquí mateix —va dir, tot fent un gest amb la mà com si espantés mosques
—Però, sap quina hora és?  Vol dir que no és massa gran per sortir tan tard?
—No s’inquieti per mi.  Sempre he matinat molt, jo. 
—I, l’administrador ja ho sap, que ve?
—No n’ha de fer res.  Au, deixi’m treballar, que tinc molta feina. 
Em va empènyer cap a la porta.  El frec de les soles de les sabatilles damunt del parquet em va fer estremir. De cop, em van venir al cap els nombrosos canvis d’inquilins i vaig aventurar una última pregunta:
—I les claus?  Com s’ho fa?
Ella va sospirar, resignada, i va respondre amb un to cansat, com qui prova de convèncer una criatura tossuda.
—Escolti, ja li he dit que sóc la governanta.  L’amo sempre me les ha donades totes, les claus. 
Vaig baixar les escales com una esperitada.  Un cop a casa em vaig adonar que tremolava.  De fred, d’estupor, de neguit... de tot plegat.

Durant uns quants dies em vaig dedicar a fer indagacions pel barri i entre els veïns.  Al registre de la propietat vaig descobrir que el tercer segona pertanyia a un tal Miquel Riva Oliu, metge i resident a Madrid, que ara tenia cinquanta-vuit anys i era fill d’en Joan Riva Soler, enginyer de camins, i nét d’en Miquel Riva Alonso, notari de Barcelona i el resident més antic de la família a la casa. 
L’altra font d’informació, la més extensa i a la vegada la més desconcertant, la vaig trobar en una veïna de la planta baixa, propietària de tercera generació, a qui sovint jo havia lloat el jardí, i que havia conegut el vell Riva. 
A còpia de preguntes innocents, de mitges paraules i de sobreentesos que no desvetllaven la causa de la meva curiositat, li vaig treure, resumit, el següent relat: el senyor notari va viure al tercer segona des que es va casar fins que va morir.  Era un home afable, molt treballador, recte i estricte complidor amb tots els seus compromisos, una norma de vida que inculcava tant a la seva família com als empleats, ja fossin domèstics o de la notaria. Tenia una governanta, de nom Natàlia, que va entrar a la casa de minyona amb quinze o setze anys, quan el notari s’acabava de casar, i pràcticament li va criar el fill, ja que la senyora Riva va morir pocs mesos després del part.  El noi, l’enginyer de camins, es va independitzar així que va acabar la carrera.  Se’n va anar a Madrid, on es va casar, i les coses li anaven força bé, però un infart se’l va endur a l’altre barri amb només quaranta-vuit anys.  El seu fill, l’actual propietari, no ha posat els peus al pis més de dues o tres vegades, quan encara vivia el vell Riva, el seu avi, que va morir quasi centenari. 
Quan en Joan Riva se’n va anar a Madrid, la Natàlia va ser l’única persona del servei que es va quedar a la casa amb el notari, per qui sentia un gran respecte, una fidelitat fora del món.  Bregava amb tot, la cuina, la intendència, la neteja; era molt competent, cap feina era massa feixuga per a ella.  I, fins als darrers dies, quan ja estava molt malalta, mai no va voler fer llit ni va deixar de treballar. 
—Així, és morta, aquesta Natàlia? —vaig demanar jo, procurant dissimular la sorpresa.
—Fa més de vint anys —va dir la veïna—.  Pobra dona, la mort del noi va ser un cop massa fort per a ella.  Va ser això, el que la va matar.
—Quants anys tenia?
—Em penso que encara no havia fet els setanta.
—I el vell, va viure molt més?.
—Sí, sí.  Ben bé deu o dotze anys més.  Era fort com un roure.

Abans que pogués pujar de nou al tercer segona i treure l’entrellat d’aquell misteri, vaig saber que la Shirley no pensava tornar.  Una empresa de mudances es va endur les pertinences de la pianista en unes caixes grans i un manyà va canviar el pany,  segons l’administrador com a precaució perquè no havia tornat les claus, i “mai se sap, amb aquests estrangerots”.  No vaig dubtar ni un moment que, malgrat tot, la Natàlia, o qui fos, continuaria donant corda al rellotge, com així va ser.  Ella tenia totes les claus, jo ja no en tenia cap. 

Quan Sor Narcisa, la més gran de les quatre monges que s’han instal·lat fa un parell de mesos al pis de dalt amb intenció de crear una nova fraternitat al marge del convent, em va dir que se n’hi anaven un parell de setmanes a fer exercicis espirituals i em va demanar si em sabria greu de regar-los les plantes mentre eren fora, em va faltar poc per llançar-me-li al coll i petonejar-li les galtes resseques, de tan contenta com em vaig posar. Sabia que, un moment o un altre, se’m presentaria l’oportunitat.  Per això he seguit treballant de nit.  Cada matí, abans d’anar-me’n a dormir, he pujat i he regat geranis, petúnies i margarides.  El pis està endreçat.  A la galeria hi ha un parell de reclinatoris, el piano està obert i amb una partitura al faristol, aquí i allà hi he vist llibres de litúrgia, imatges santes i crucifixos.  La pèndola del rellotge es gronxa pausadament i les busques marquen l’hora exacta, com ha de ser.
Ahir vaig pujar abans, a dos quarts de tres, perquè vaig sentir que havia vingut la Natàlia.  La vaig trobar com el primer dia. Duia el mateix uniforme, les mateixes sabatilles gastades, el mateix monyet al clatell. Davant del rellotge, amb la portella oberta, les mans sarmentoses a l’alçada del pit, era a punt d’agafar la primera cadena i el seu pes. 
Tantes setmanes com feia que l’esperava, tantes preguntes preparades, tants descobriments imaginats... I just llavors no sabia què havia der fer.  Vaig fer el primer que se’m va acudir.
—Natàlia —vaig dir, en veu baixa—,  deixi-ho córrer.  L’amo ja és mort.
Es va tombar cap a mi, i vaig veure un gran cansament en els seus ulls clars.
—N’està segura? —va dir.
—Sí.  Del tot.
Aleshores va fer una cosa que no m’esperava.  Es va tombar cap al rellotge, va agafar la pèndola amb les dues mans, i la va aturar.  Va tancar la portella i amb aquella mateixa ganyota del primer dia, em va dir:
—Regui, si us plau. 
Sense replicar, vaig anar al safareig a omplir la regadora.  Quan vaig tornar al menjador, no hi havia ningú.

Avui he tornat a pujar i he posat el rellotge en marxa.  La maquinària és delicada i es podria espatllar. 

Les monges arribaran demà passat. Estaran contentes de trobar-se les flors ben cuidades.  Es quedaran un temps al pis i engegaran la seva fraternitat, o potser desistiran i tornaran al convent, i el tercer segona es tornarà a llogar.  No hi fa res, si entretant el rellotge s’atura.  La Natàlia es va deixar les claus.