divendres, 2 de desembre de 2016

PREMI GUIDA ALZINA

L'Anna explicant l'argument del seu conte

L'HERÈNCIA



 Premi Guida Alzina d'Alella

L’HERÈNCIA
           Vaig aparcar el cotxe a la zona blava del carrer Provença tocant al Passeig de Gràcia. Vaig pagar el tiquet. I abans de marxar vaig obrir el maleter i vaig donar una mirada a la mare. Estava bé. L’urna amb les seves cendres no s’havia mogut de dins de la caixa de cartró que la protegia. El ram de nards, la seva flor preferida, omplia d’aroma melós l’espai. Vaig tancar el cotxe i em vaig dirigir cap a cal notari.
           Els meus germans ja hi eren, i a les seves mirades vaig veure la recriminació que em feien: “nena, arribes tard”. Sí, efectivament, cinc minuts tard, però a la meva família no hi ha perdó per a res, es té la idea que són la perfecció. Sóc la petita de sis germans, i amb gran diferència d’edat, vaig néixer quan ja ningú no m’esperava. Entre el Jaume, el noi gran, i jo hi ha vint anys de diferència,  entremig hi ha la Mercè, el bessons en Joan i en Lluís, i la Carme. Ells cinc formen una pinya ja que els separen pocs anys. Són els grans.
           El meu naixement més que una alegria va ser un destorb, ni la mare em va acollir amb la tendresa que pertocava, i tots plegats m’ho han fet sentir sempre. El meu psiquiatre, el doctor Castillo, m’aconsella que haig de plantar cara, que haig de reivindicar els meus drets, que no puc mantenir l’ aïllament en qual m’he reclòs des de petita. No he estat mai la princesa, al contrari sóc la pedra a la sabata.
           —Ja hi sou tots? Passeu —ens va dir el notari, mentre obria la porta de la sala de reunions.
           Vam seure al voltant de la taula ovalada enfront d’ell i del seu secretari. El notari amb veu neutre i professional va anar llegint el testament de la mare. Les seves últimes voluntats. A tots nosaltres, els sis fills, ens deixava tots els seu béns a parts iguals: el laboratori de perfums, que ja el regentaven els bessons, l’apartament de Castelldefels, el pis del carrer d’Anglí, els valors, les joies, les obres d’art i els diners. Ens ho deixava tot menys Can Pareres, la casa pairal de la seva família, els Munner, que anava a parar a mans de l’Olívia Santos-Galarza, la dona que l’havia cuidada fins a la seva mort.
           L’estupor vestit de silenci va planar per sobre de la sala. No ens ho podíem creure! Era impossible que la nostra mare, deixés el seu únic patrimoni —la resta de béns havien estat adquirits en matrimoni—, a una estranya. El primer a reaccionar va ser en Jaume deixant anar un seguit d’imprecacions, blasfèmies, i renecs contra les dues dones. Els bessons s’hi van afegir, i la Mercè, menys impetuosa, sempre lúcida i pragmàtica, va demanar:
           —Què es pot fer? Es pot impugnar aquest testament?
           —De fet el testament és legal, la senyora Munner tenia les facultats mentals intactes. Sabia perfectament què volia i com. Ara, es pot mirar de negociar amb la família Santos-Galarza, a veure què se’n treu.
           No se’n trauria res, jo ho sabia bé. Així com també sabia perquè la mare havia actuat d’aquella manera. L’Olívia i el seu marit el César havien tingut cura d’ella i de la masia des de feia més de deu anys, des que es va quedar vídua i es va retirar a viure a Can Pareres. Els meus germans, en tot aquest temps, van dimitir de la seva funció de fills, només pujaven al Montseny per Nadal i uns dies al mes d’agost. L’única que s’hi acostava regularment, cada quinze dies, era jo. Una, perquè no tenia cor de deixar-la sola, malgrat el menyspreu en què la mare em tenia per ser l’antítesi dels altres fills, una quarantina soltera, sense títol universitari i només funcionaria de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona. I dues perquè l’afecte que els Santos em proporcionaven redimia la desafecció familiar. Per a ells, jo era la niña; per a mi, ells, un amor.
Increïble, impossible, no pot ser... I un reguitzell més d’expressions va ser el dominant quan vam sortir del despatx del notari. Fent rotllana, a peu de carrer, al mig del Passeig de Gràcia, cadascú es va esplaiar a la seva manera. Estàvem desconcertats, sorpresos, dolguts, i ens sentíem estafats. Perdre Can Pareres era l’últim que ens podíem imaginar.

           Can Pareres és una gran masia envoltada de jardí i bosc. Amb l’era convertida en frontó i la bassa en una magnífica piscina. Al darrere de la casa hi ha un hort que el César cuida i que ens proporciona, durant tot l’any, patates, cebes, enciams, mongetes, tomàquets... És el meu petit paradís ja que quan hi vaig l’home m’ensenya totes les tècniques de l’horta. Interiorment la casa consta de la planta d’entrada: vestíbul, saló, menjador, cuina i bany. Dos pisos amb habitacions i banys i unes golfes. La casa està ben vestida, amb un cert aire d’antiquari: mobles nobles, quadres, làmpades de metall, catifes, cortines... Però tot una mica vell i desfonat, ja que costa molts diners mantenir tanta envergadura. I amagada entre els racons d’aquesta llar hi ha la nostra infància i joventut. Una arcàdia que acabàvem de perdre.

           —Nois, no sé vosaltres, però jo tinc una gana que em moro. Anem a dinar i continuem la xerrada —va exposar en Lluís.
           —Ha de ser un lloc tranquil. Tal com estem ens convé un reservat —va intervenir mig plorosa la Carme.
           —Ei, escolteu, tinc la mare... —vaig iniciar amb veu feble.
           —Carola, calla! —va interrompre’m, amb certa mala llet, en Joan
           —Es que havíem dit...
           —Calla!
           Ningú no m’escoltava. No em feien cas. I de cop i volta la veu del meu psiquiatra em va bufar l’orella: “Carola, imposa’t. Parla” . No. Amb un cop de mà la vaig espargir. No, no era el moment d’anar al Montseny a enterrar les cendres tal com havíem quedat, a sota de la glicina, que tan estimava, i on ja hi havia  soterrat el pare. Res d’això no era possible. Una vegada més vaig callar i em vaig empassar la rèplica.
La discussió pel dinar va continuar, cap lloc no era adequat per acollir sis persones amb la moral tan alterada. Finalment em vaig atrevir a proposar de fer un dinar a casa meva, tot i que l’oferta d’una vegetariana abstèmia no era gaire atractiva per un grup carnívor i alcohòlic. Però les circumstàncies manaven, i el meu “loft”, bé, uns baixos arreglats amb un gran pati, permetia  la solitud i discreció que necessitàvem. Sense gaire entusiasme tots vam fer cap al Puxet. La mare va restar sola a dins del maleter.
El dinar va transcórrer com tocava. Discussions, crits, renecs... I a sobre en Jaume esbufegant per la manca de vi i dels ingredients per a fer-se un bon gintònic. Es va parlar de negociar amb els Santos-Galarza un preu raonable per a recuperar la finca i que es quedessin com fins ara de masovers. D’amenaçar-los amb una denúncia per haver abusat d’un dona vella i malalta. D’impugnar el testament al·legant una incapacitació... En aquell menjador es va dir de tot, però ningú no va tenir el coratge de reconèixer la devoció dels Santos per a tots nosaltres, ni la nostra desídia respecte Can Pareres. La paga era justa. 
De la resta de l’herència poca cosa hi havia a dir. Diners, béns, i valors repartits. El que quedava era què es feia amb l’apartament de Castelldefels i amb el pis d’Anglí.
—Castelldefels es ven, i Anglí es lloga!
I es va iniciar una altra discussió. Amb Castelldefels tothom hi estava d’acord. Anglí era tota una altra cosa. Era la vivenda familiar. Llogar-lo, com? A qui?
—Som sis propietaris i ens fotrem amb un merder... —va opinar en Lluís.
—Carola, per què no te’l quedes tu? —va inquirir la Mercè— ets sola, lliure, podríem arribar a una bona entesa econòmica i així mantindríem alguna cosa de casa.
           Tenia tots els números, una desena d’ulls em van foradar.
           —No, no... Per favor. Jo estic molt bé aquí —vaig murmurar mirant de controlar la veu, la volia ferma i no tremolosa— a més aquí, al pati, tinc el meu hort. A Anglí no podria ser, no hi ha sortida.
           —A sí, faltaria més, l’hort! Unes quantes taules amb quatre verdures i flors! Apa, nena, no siguis flasca!
           —Joan! Sigues respectuós... —va respondre la Carme.
           La polèmica va continuar, que si el Puxet era petit i humit, que si el pis d’Anglí tenia cent vint metres ben equipats on podria viure com una reina, que ja que estàvem a punt de perdre Can Pareres, almenys poder tenir un lligam amb el passat... Tot jugava en contra meu. I de cop em va aparèixer la imatge del doctor Castillo renyant-me: “Carola, fes-te valer! Sigues ferma!” I a mitja veu vaig respondre:
           —No... No em canviaré. L’hort... L’hort és la meva vida!

           Havien passat les hores. Estàvem fatigats. S’havia de posar punt final a tanta discussió i deixar els acords per a una altra trobada. Abans de marxar em vaig carregar de valor i vaig dir:
           —I les cendres... Què fem?
           Les cendres? Res. En Jaume directe i contundent va sentenciar:
           —Fes-ne el que vulguis. Són ben teves. Per a mi aquest matí ja les he enterrades.
           Tots van partir i em vaig quedar sola. Objectivament i irremediablement sola. Sola de veritat davant d’una urna, que va anar desada a dins d’un armari de l’estudi, i d’un ram de nards, que va anar a parar a les escombraries. Amb desconsol vaig acceptar l’herència que m’havien adjudicat. La veu d’en Castillo va ressonar: Tonta!

           Els dies i els mesos van passar amb mil trifulgues: telefonades, mails, reunions, consultes a advocats... Ningú no es va acostar a Can Pareres, només jo. L’Olívia i el César estaven contents però tan desconcertats com nosaltres, ells mai no havien esperat aquest regal. Ara, tampoc hi volien renunciar, era la garantia de poder portar la mare i els fills que tenien a Cochabamba i poder fer la reagrupació familiar. Beneïen la mare: “La señora siempre quiso reunirnos”. I a mi em van jurar i perjurar que la casa sempre seria nostra.
           Mentre durava aquest tràfec l’urna daurada continuava al seu lloc. No m’havia atrevit a tocar-la.
           —Carola, has de prendre una decisió —em va dir en Castillo amb cara seriosa i veu contundent— aprofita l’ocasió que et brinden els teus germans. Per primera vegada es refien de tu. Fes-ho!
           Sí, bona refiada, fora puces. L’insomni em va fer companyia durant moltes nits: Glicina? Mar? Muntanya? Jardí de les olors de Montjuïc? I els meus germans silenci, l’únic que els interessava era posar punt final a l’herència, deixar-la enllestida d’una vegada, pagar el que tocava i fer el repartiment legítim.

           Avui a cal notari hem tancat una etapa de la nostra vida. Tot s’ha fet com calia. Només queda pendent el pis d’Anglí, ningú no el vol, però ningú no el rebutja, de moment és comunitari. En Jaume s’autoanomenat gestor. Tots hi estem d’acord. En sortir he dit sense opció de rèplica:
           —Nois, us tinc el dinar preparat. I ah! Jaume, tinc vi, ginebra i tòniques!
           No s’han atrevit a negar-s’hi. Sé que no els venia de gust, però ho han acceptat. Tenen mala consciència.
           Som a taula. Hi ha unes plates d’amanides del meu hort urbà: enciams, cogombres, pebrots, tomàquets, raves, ceba... Unes mongetes tendres al wock i un assortiment de formatges, patés i embotits. Pa amb tomàquet i vi negre dels Costers del Segre. Em sento bé.
           —Òndia, Carola, l’hortet dóna molt de sí!
           Estem distesos. Xerrem. Mengem i bevem a gust.
           —Carola —se m’adreça la Carme amb una certa inseguretat i unes llàgrimes tentinejant als ulls — No, no et vull parlar del pis d’Anglí. El tema és molt més delicat... Què has fet amb la mare? M’he penedit tant de com hem actuat...
           Deu ulls em miren. Cinc forquilles queden suspeses a l’aire. Cinc boques s’entreobren indecises.
           —Oh, estimats! —dic tímidament segura— la meitat de les cendres són a sota la glicina. L’Olívia i el César m’hi van ajudar. I l’altra meitat ens les estem menjant, són el millor adob que he trobat.
           El menjador s’ha tornat gris plom i les veus s’han diluït en un silenci dens. Espero el cataclisme mentre em regalo un gran aplaudiment!

divendres, 25 de novembre de 2016

VICTOR MORA 2016










CONTE FINALISTA AL XVIII PREMI “VICTOR MORA” DE NARRATIVA BREU - editat


OMBRES A LA MURALLA


Muralles de l’Acròpolis romana
coberta d’estructures medievals
Tot és lligat per tons de meravella
-uns tons com de gravat o estampa vella-
que ells sols, donen prestigi a la ciutat

Plaça de Berenguer el Gran
Salvador Cutxet i Moreu
 









Camino arrapada al mur de la ciutat romana. És aspre. No puc córrer. Les cames no em porten. Aquestes pedres! Aquestes pedres! Han vist passar tants anys! S’aixeca aire i el meu vestit de gasa, llarg, color turquesa, voleia. Oh, la muralla! Com t’estimo, ara m’has de salvar. Pedres, pedres, amagueu-me. Però la lluna, la llum de la lluna s’estavella damunt dels plecs de la faldilla, els busca, els fa lluir; delatarà, així, la meva presència encara que m’amagui  a l’ombra més profunda dels contraforts. Tinc  por. La nit palpita al meu voltant. Ramon Berenguer, tot de bronze i damunt del seu cavall, em dona l’esquena. Cal que avanci muralla enllà. Què hi faig, jo, en aquesta nit càlida, màgica, vestida com una princesa i fugint? De sobte m’ha fet molt mal l’espatlla. Instintivament m’hi he  posat la mà, un regalim llefiscós esquena avall, és sang. Així encara m’ha tocat, maleït! Però fins en aquest moment cap dolor no m’ho ha anunciat. El meu vestit lluminós quedarà tacat. Tot ha estat tan ràpid! Ara noto la coïssor i el braç adolorit. Sé que ell encara em deu seguir, que em segueix sempre.
Aquesta festa al carrer de la Palla, a l’estudi de pintura d’en Ferran, prometia molt. Potser no hi havia d’haver anat, però és que em feia tanta il·lusió. Havíem quedat, noies i xicots, tots de gala. Per Sant Joan cal festa grossa. I allò era una festa retro, com dels anys cinquanta i pico, vestits cenyits de cos amb faldilles molt amples fins al turmell, ells amb corbata de llacet... Quines coses! No porto ni un mocador per eixugar-me la sang que continua regalimant. Camino a poc a poc, buscant la foscor. Tan bé que estàvem tots allà, al terradet de l’estudi. Què puc fer? He sortit disparada de la festa. I he corregut sense parar amb les sabates que m’han començat a fer mal. I quan he arribat aquí, m’ha vingut un atac de pànic i no em veig amb cor de travessar la Via Laietana, potser allà hi haurà algun taxi... A aquestes hores... Ai! Tot em fa mal i tinc tantes ganes de plorar.
Quan l’Enric ha entrat al terrat, com ho ha fet? Com ha trobat el lloc? Ja ho veig, jo l’hi he portat. Em va al darrere sense parar. Em segueix a tot arreu.  A les nits el somnio, el veig a cada cantonada. Perquè quan surto de casa, a l’hora que sigui,  ell és allà, damunt de la seva moto i jo corro en una altra direcció; i a les nits miro avall des del balcó de casa meva, al carrer del Carme, i també hi és, fent guàrdia, ell i moto. Ara mateix diria que s’amaga darrere d’algun arbust, és una ombra horrible que apareixerà d’un moment a l’altre i em saltarà al coll. Ho sé, ho sé! Les cames se m’afluixen, el muscle  em crema. Deu haver travessat l’estudi de pintura abans de posar els peus al mig de la ballaruga. Dins el taller deu haver vist el retrat a l’oli que m’ha fet en Ferran. Era al mig de la sala perquè tothom el veiés bé. Hi he anat a posar molts dies i avui l’ha volgut mostrar a tothom. “Estàs guapíssima” em deien,  “quin pintoràs que estàs fet”. Els companys li alabaven la pintura. Jo estava cofoia. En Ferran entre totes les noies del grup es va fixar en mi. I a mi en Ferran m’agrada molt. Em fonc quan em mira. Cada pinzellada damunt la tela hauria volgut que fos una carícia pintada damunt del meu cos. M’ha fet la pintura i molts dibuixos. Me n’ha regalat un amb una dedicatòria: “al mar dels teus ulls”. Quan hi penso m’esgarrifo. No sé si l’esgarrifança em ve d’aquesta petita frase o de les últimes imatges que m’han quedat fixades a  la retina. Sembla que ja no em surt tanta sang, deu haver sigut molt poca cosa amb la punta del ganivet. Quan l’Enric ha entrat jo estava ballant amb en Ferran, una d’aquelles músiques lentes del temps dels nostres pares, “Love me tender”, era de l’Elvis, el del rock, amb una veu com la seda. Estava tan bé entre els seus braços, ben arrapada al seu cos, que per res del món hauria volgut que l’instant s’acabés. De cua d’ull he vist l’Enric entremig de tota la gent, m’he estremit. En Ferran m’ha dit “què passa?” no he tingut temps de respondre. L’Enric ha cridat el meu nom, amb una veu ferotge, i s’ha abalançat sobre nosaltres. He vist, molt a prop meu,  la lluïssor del ganivet que duia a la mà i he arrancat a córrer, córrer sense mirar enrere. No sé què ha passat. I si ha matat en Ferran? Oh! No, no!! Si us plau, que no li hagi fet mal!, si us plau! Tenia tanta por que he corregut fins a aquí a les muralles i m’he amagat. No em veig amb cor de sortir-ne. Ara començo a tenir fred, malgrat la nit que és calenta. Des de l’espatlla fins a la punta dels dits, tot em fa mal, les sabates també. M’he ajupit en un raconet i ploro. Les llàgrimes no em deixen veure res, tot se m’apareix borrós i encara tinc més ànsia. M’afiguro l’Enric talment com si el tingués al davant, li veig els cabells de punta i l’arracada a l’orella. És a totes les ombres que circulen prop del meu amagatall. Allà al barri, des de nens que érem amics, les mares també, jugàvem junts, anàvem a l’escola junts. Ell es va convertir en un jove alt i atractiu, seductor, que corria pel carrer tot el dia, va deixar les classes, tampoc no treballava, es va comprar una moto, i, a mi, em volia com si fos un estri més de la seva Suzuki. “Vine cap aquí, calla, fes això, fes allò, no miris aquest, no parlis amb l’altre, queda’t amb mi...” Tanmateix jo me’n vaig anar a estudiar a la Massana, volia ser dissenyadora gràfica. I l’Enric no m’interessa, no el vull veure, em fa mal, em fa por, por... Però ell em persegueix nit i dia, nit i dia. Jo no puc viure, sempre atemorida amb les seves amenaces, sempre amb angoixa. En canvi a l’Escola d’Art sóc molt feliç, a més hi he trobat en Ferran... Oh! Ferran, estàs bé?. Arraulida, m’embolico amb el vestit, amb el que puc, però tinc l’esquena gelada i el braç em turmenta. Si no tingués les cames segades aniria fins a la Via Laietana, però no puc. L’Enric em trobarà aquí i tot li serà molt fàcil. Un cop de ganivet o  unes mans que m’estrenyeran el coll, fort, fort, i ja no podré respirar. No puc respirar, no puc! Hi ha un gran blanc tot al meu voltant, em rendeixo, tot blanc, tot és un buit, tot...

La mort és tan fàcil? No sé on sóc. Sóc? Tinc un núvol als ulls. I les orelles zum, zum. M’he volgut bellugar però una fletxa clavada a l’espatlla no em deixa moure, o potser sóc al cel i és una ala tota nova que em travessa  i em produeix dolor. Així, aquí dalt, es continua patint? No hi ha cap diferència? M’adono que tot, al voltant meu continua amb aquell blanc inefable. Encara que, si és el cel, és reduït. Em sembla que veig quatre parets i un sostre. Jo diria que no és el cel. Tot és confús, tot ple de boira. Volo. No sé què em passa. Encara tinc por. En aquest moment, que estrany, m’adono que allà al fons hi ha una porta. Una porta enmig de la blancor. S’obre, i un àngel, sí, un àngel,  arriba. Té la cara d’en Ferran!
Marta Malleu


VICTOR MORA 2016



 Finalista XVIII Premi "Victor Mora" de narrativa breu - editat.


                                          CLAIR DE LUNE

                                                      
Eren les sis de la tarda d'un calorós dia d'estiu de l'any 1990, quan l’Albert Monterol va rebre una trucada de la galeria de subhastes. La Marta, la directora, li va dir que dins del piano que els havia lliurat, havien trobat un objecte que requeria la seva presència immediata.
 Quina cosa tan important devien haver trobat que no podien dir-li per telèfon?, es va preguntar  l’Albert.
L’Albert era fill únic, solter, tenia cinquanta-dos anys. Era un home ben plantat, prim i alt i vestia amb elegància.
Havia estudiat la carrera de violoncel al Conservatori del carrer Bruc i donava classes als tallers de música del barri. Quan van morir els seus pares va heretar la casa que tenien al  barri de Sant Gervasi, inclosos els mobles i els objectes de valor. Hi havia molts quadres i un piano Steinway. Amb el sou de mestre de música no podia fer front a les despeses de la casa i va decidir vendre-se-la i subhastar-ne el contingut.
Quan va arribar a la galeria, la Marta i en Manel, el restaurador, l’esperaven al despatx de la directora.
─Què heu trobat un tresor, potser? ─els va dir, just entrar a l’oficina.
─No, no és això, és una cosa més seriosa. Acompanya’m al taller ─li va demanar la directora.
Damunt d'una taula hi havia un petit embolcall format per un mocador amb alguna cosa dins. La Marta el va agafar i se’l va posar al palmell de la mà esquerra i amb l’altra mà va anar destapant, de mica en mica, les quatre puntes del mocador fins a deixar al descobert el seu contingut.
─Déu meu!!! Va exclamar l’Albert que va empal·lidir i va haver d'asseure per no caure a terra quan va veure les tres falanges d’un dit. Només quedaven els ossos.
─Suposem que per la mida devia ser el dit d’un home, seccionat amb una eina de tall ─va dir la directora, ─el va trobar en Manel quan estava afinant el piano.
─Sí ─va confirmar en Manel─, en polsar una tecla vaig notar un so apagat. Vaig mirar dins i vaig veure que entre les cordes i el martell hi havia un dit. 
─Et trobes bé? ─li va preguntar la Marta a l'Albert, que seguia blanc com el paper de fumar.
L’Albert va afirmar amb el cap i lentament es va alçar. De qui devia ser aquell dit? Quin secret s’amagava darrere aquelles falanges mutilades?, pensava. No podia apartar la mirada del contingut del mocador. Va haver-hi un silenci que va semblar etern.
─Us pregaria que no diguéssiu res a ningú ─els va demanar, finalment─,  m’agradaria saber que va succeir. Aquest dit podria ser d’algun avantpassat meu...
─Recordo que un dels quadres que ens vas dur per subhastar era el retrat d’una nena que tocava aquest piano. El podríem mirar, si vols  ─li va dir la directora a l’Albert.
Van anar al magatzem i van localitzar la pintura. Es tractava d’una nena d’uns deu anys, rossa, amb els ulls blaus i molt maca, que estava interpretant una melodia amb  l'Stenwai.
L’Albert va girar el quadre, per veure si hi havia alguna dada que ajudés a aclarir el misteri, però només hi figurava el número de sèrie de la col·lecció.
─Podem treure el cartó de protecció? ─va preguntar.
La Marta hi va accedir i en Manel, amb molta cura, ho va fer. A la part inferior de la tela es podia llegir: “Susanna Folch, Desembre de 1847, Barcelona”.
─Devia ser una rebesàvia meva ─va comentar l’Albert─, no sé quina relació podia tenir amb aquest fet, però m’agradaria investigar-ho. Podeu endarrerir uns dies la subhasta? 
La directora hi va estar d'acord i l'Albert va començar la recerca per la parròquia de Santa Cecília, al barri de Sant Gervasi, a prop de la casa pairal.
El rector li va facilitar l’accés als arxius parroquials. Tal com suposava, la Susanna era una rebesàvia seva que va venir al món l’any 1837 a la casa dels seus pares. A l’arxiu també hi constava que s’havia casat a la mateixa església quan tenia  vint-i-dos anys amb un tal Josep Monterol, quinze anys més gran que ella i que havien tingut dos fills; l’Elena i en Francesc. Al llibre de defuncions va poder localitzar la data de la seva prematura mort, l’any 1879, amb només quaranta-dos anys i el cementiri on va ser enterrada.
Mai s’havia preocupat dels seus avantpassats i ara ho havia de fer en circumstàncies poc agradables. Gràcies a aquests fets, tenia l'oportunitat de conèixer una mica més la història dels seus orígens i no pensava desaprofitar-la. Volia saber quina mena de desgràcia havia colpat la família.
Amb les dades de l’arxiu va decidir anar al cementiri on havien enterrat la Susanna. Va anar a veure l’encarregat i li va demanar que l'ajudés a localitzar el nínxol dels Monterol.
No era cap nínxol; era un panteó. Allà hi havia enterrats molts dels seus avantpassats. L'Albert desconeixia la seva existència, ja que els seus pares els van incinerar. Li va agafar una tremolor quan va pensar que potser algun dia, també hi aniria a parar. L’encarregat li va obrir l’entrada al recinte; era un espai circular amb nínxols perimetrals. Hi havia teranyines i pols per tot arreu. Amb l’ajut d’una llanterna va localitzar la tomba de la Susanna i del seu marit. A terra, davant del nínxol hi havia un cofre de llautó, ennegrit pel pas del temps.  A dins hi havia una partitura d’en Debussy; “Clair de Lune”. A l’última pàgina hi havia una dedicatòria:
“Mai t’he oblidat, estimada Susanna. Pau Bliost Gener de 1883”
Per les dates, l’Albert va observar que la Susanna i el seu marit ja havien mort, quan aquest tal Pau Bliost va deixar la partitura. Potser havia sigut un amant de la Susanna i el dit era d'ell, va pensar.
De cop va recordar que a l’interior de la banqueta del piano hi havia moltes partitures. Hauria de mirar si entre totes hi havia “Claire de Lune”. Va intuir que la composició era la clau per resoldre aquell embolic.
Va tornar a la galeria i va mirar dins de la banqueta; no hi havia res. Va seguir buscant, entre els mobles de la subhasta, fins que al cap de dues hores, la va trobar. Li tremolava la mà quan la va obrir i entremig dels fulls va veure que hi havia un sobre lacrat que a la portada deia “Pels meus fills Elena i Francesc”.
Es va asseure en una cadira, les cames no l’aguantaven. Va trencar el segell i va desplegar un paper esgrogueït pel pas del temps; era una carta que deia:

Estimats Elena i Francesc:
Amb aquesta carta vull relatar uns fets que van succeir  l’any passat quan l’Elena tenia tres anys. Quan sigueu més grans us ho explicaré, però ho vull deixar per escrit per si em passa alguna cosa que m’impedeixi fer-ho.
De petita tocava el piano i m’agradava molt, però en casar-me amb en Josep, vaig haver de plegar.
Tu, Elena, vas néixer al cap d’un any de casats, just quan en Josep va començar a enganyar-me amb altres dones. Jo ho passava molt malament i li vaig dir  que em separaria si continuava d’aquella manera. Ell em va respondre que eren imaginacions meves i que el que em calia era tornar a tocar el piano. Al cap d’una setmana i sense tenir en compte la meva opinió va fer venir a casa  un professor de música.
Es deia Pau Bliost i sortosament era l’home més amable, afectuós i maco que mai havia conegut. Em feia gràcia quan s’alçava sempre que jo ho feia, o de quina manera m’encoratjava quan no em sortia la lliçó. Quan m’agafava les mans per corregir la posició, tot el meu cos tremolava i quan tocàvem a quatre mans, jo fallava a consciència, per tenir-lo més estona al meu costat i gaudir del frec del seu braç o de  la seva cama.
En una ocasió que estava tocant “Clair de Lune”, en Pau em va acariciar els cabells i quan em vaig girar, els seus llavis m’estaven esperant. Primer va ser un petó dolç i tímid i després va ser com un volcà de passió. Era un petó tan esperat…
Vam fer l’amor aquella vegada i moltes més.
Un dia mentre era al jardí podant un roser va arribar en Pau per fer la classe de música. Quan em va veure, es va dirigir cap a mi, em va abraçar i ens vam besar.
No era normal que el meu marit vingués a casa a aquelles hores del matí, però aquell dia ho va fer i ens va enxampar mentre ens besàvem. Va anar directe cap en Pau i li  va clavar un cop de puny tan fort que va caure a terra  inconscient.
D’una revolada em va agafar les tisores de podar i sense que jo ho pogués impedir, li va tallar el dit mitjà de la mà dreta. Després em va pegar i em va violar al mig del jardí.
Em va dir que això era el que els feia a les putes com jo i que si tornava a veure a en Pau, el mataria. Va agafar el dit ensangonat  i va entrar a casa. 
Jo vaig anar corrent a casa de l’Eduard, un metge amic de la família, a demanar-li ajuda. Per sort era a casa i la seva ràpida intervenció va evitar que en Pau es dessagnés. Després de curar-lo se’l va endur i mai més el vaig tornar a veure. A partir d’aquell moment vaig deixar de tocar el piano.
Al cap de set mesos naixies tu, Francesc, fruit de l’amor amb en Pau. L’Eduard va convèncer al Josep que era un fill nostre, setmesó.
Aquests són els fets tràgics que van passar i que teniu el dret de conèixer.
Elena i Francesc, sou l’amor de la meva vida.
Susanna, Desembre de 1864

L’Albert es va quedar una estona amb la mirada perduda amb la carta entre les mans, mentre deixava que unes llàgrimes li rellisquessin per les galtes.
L’endemà va parlar amb la Marta per recuperar el piano i el retrat de la Susanna.

Quan va tornar als tallers de música, l’esperaven un home i una dona joves al seu despatx. Ella era rossa, amb els ulls blaus i molt maca. El seu marit, un home alt i cepat va demanar a l’Albert si podia donar classes de violoncel a la seva dona. Instintivament, l’Albert, va retirar la mà dreta de damunt la taula.


Ramon Jané
Novembre 2016
Sant Just Desvern


        

   


     


NOTÍCIES

El dissabte passat, dia 19 de novembre, es va concedir, a l'Escala,  el XVIII premi "VICTOR MORA" de narrativa breu. 
Els Sisos: Ramon Jané i Marta Malleu van quedar finalistes. I molt contents!
En Ramon amb el conte Claire de Lune, la Marta amb "Ombres a la Muralla".
La cerimònia, com sempre, va ser propera, agradable, i tots vam sentir que formàvem part d'una gran família, la de les paraules, els sentiments i la companyonia.
Gràcies Fundació Victor Mora per la convocatòria d'aquests premis.


                            

dijous, 16 de juny de 2016

FE I ESPERANÇA



Premi Miquel Arimany de les Masies de Roda de Ter. 2012  Editat



FE I ESPERANÇA

A l’Isidre Grau



En Cosme Rivera va aturar la lectura que estava fent i, atent, va escoltar. Res, silenci. Va esperar uns segons i va continuar llegint. Al cap d’uns moments se li va repetir la  sensació que algú rondava pel pis. Es va inquietar: 

—Yolanda?

Res, silenci. De fet la Yolanda, la dona que li portava la casa des que havia quedat vidu, feia estona que havia marxat. Intranquil es va alçar de la butaca i va fer una ronda per les habitacions. Ningú. Va tornar a la sala i abans de seure va mirar pel balcó, a aquella hora de la nit el carrer era buit i fosc, tan sols el fanal d’enfront l’il·luminava tènuement.  Va tornar a seure, es va apropar més el llum de peu i va reprendre la lectura d’El perquè de tot plegat allà on l’havia deixada.

De cop uns crec-crec-crec suaus el van agitar, va alçar els ulls del llibre i atònit va mirar l’home que tenia al seu davant. El crit de por se li va escanyar a la gola. Tremolós va cercar el mòbil que estava a sobre de la tauleta, li va caure a terra i atemorit es va enfonsar dins de la butaca esperant no sabia què.

—Senyor Rivera, no tingui por! No cridi! Sóc en Raül!

—¿...? Quiii...? —va aconseguir articular, enfonsant-se encara més entre els coixins.

—Sisplau, no s’espanti!

—Agafi... el que vulgui... Però,  no, no em faci mal... Sóc vell...

—Fer-li mal? Jo, en Raül?

—Raül? Quin Raül? —va aconseguir murmurar amb un fil de veu.

—En Raül!  El del llibre! El del conte de La Fe.

           En Cosme Rivera, asturià de naixement, català d’adopció  i notari de professió, va notar a la boca de l’estómac aquell rosec entre humà i sobrenatural, que sense més ni més, se li presentava quan alguna cosa important estava a punt de passar-li.

—Senyor Rivera, sisplau— va implorar l’home amb veu suau i tremolosa —ja sé que està jubilat de la notaria, però necessito dels seus serveis. Cal que aixequi acta notarial de la sinceritat dels meus sentiments. O la meva dona es creu que l’estimo o faré una barbaritat.

En Cosme es va redreçar a la butaca, notava que la por se li esvaïa. La veu d’aquell desconegut transmetia sinceritat i als ulls només hi tenia una lamentable desesperació.  Era un home jove, d’aspecte agradable, de bona planta i d’un vestir descurat però elegant.

¾Perdoni jove!—va dir-li intentant dominar el temor que encara li restava —Com ha entrat aquí?

—Pel llibre—va contestar el xicot mentre el recollia de terra i li allargava.

—Perdoni, però no entenc res. I si això pretén ser una broma és de molt mal gust...

—Broma? Però què diu! 

I llavors, amb veu clara i amb llenguatge acurat, li va explicar fil per randa el drama al qual estava sotmès. Ell, en Raül, estimava la seva dona. N’estava enamorat. Ella era el centre i motor de la seva vida. Però ella, no se’l creia i li exigia una demostració constant d’aquest amor.

¾No puc més. És un infern. No sé què he de fer. Des del dia que el nostre autor ens va crear i ens va condemnar a un diàleg sens fi, estic atrapat en un cercle sense sortida. Fa temps que hi busco una solució, però fins avui no he trobat cap lector que em mereixés confiança. Vostè sí, senyor Rivera, vostè comprèn la nostra situació i ens compadeix, crec, sincerament, que ens pot donar un cop de mà.

A en Cosme, el rosec de l’estómac li augmentava per moments. Qui era aquell home: un sonat? Un bandarra? Un pispa? Un il·luminat? La veritat era tan estrafolària que no sabia què pensar però un no sé què d’intriga l’obligava a mantenir la conversa i no telefonar la policia.

—Segui, sisplau, jove. Segui.  I en què el puc ajudar?

¾Vingui  amb mi i entri al meu món.

—Ah! No! Això sí que no. Ja hem arribat al moll de l’os! És vostè qui reclama els meus serveis, demà al meu despatx...

—No, no ho entén... Vostè és un home intel·ligent i culte. Deixi’s portar pel seu instint, sé que no és aventurer però tingui fe i refiïs de mi. Per favor, amic Cosme, deixi’s anar i llegeixi, sisplau, llegeixi, pàgina 35...  Senyor Rivera, li presento la meva dona.

En Cosme, atordit i sorprès, es va trobar en un espai desconegut però familiar davant d’una dona jove i bonica, elegant en el gest i en el vestir, que el saludava afablement:

¾ Benvingut a casa nostra. Vol prendre res?

—Sí... Un conyac... Sisplau...

La dona va servir les copes i els va convidar a seure còmodament. Els tres ho van fer i en Raül va començar a parlar:

 ¾Amor, expliquem-li al senyor Rivera la nostra proposta?

¾Amor! Amor...! Això ho dius tu! Però... Ho sóc de veritat,  el teu amor?

¾És clar que ets el meu amor!

¾I com ho sé?

¾Ho sé! Ho séééééé... Ho saps perfectament! No em martiritzis més! Fa més de vint anys que m’ho preguntes i jo et contesto el mateix! —i adreçant-se al notari, va continuar—Ho veu,  senyor Rivera? Això és el què ens passa, rèpliques i contrarèpliques  absurdes i reiteratives que no ens duen enlloc, al contrari.

I a continuació va exposar, sense més dilacions, la seva demanda: que, el notari, durant uns dies, entrés i sortís de les seves vides. Que els observés, analitzés, avalués i finalment dictaminés si allò era o no amor.

En Cosme Rivera es va alçar de la butaca i, cavil·lós, es va posar a passejar per l’estança:

—Déu meu! No m’esperava això. Estic desconcertat.  Necessito pensar-m’ho. El fet em tempta, però... Mai no he fet una feina d’aquesta alçada. Agraeixo la confiança però crec em sobrevaloren. Bé, insisteixo, hi pensaré i prometo que demà els donaré una resposta¾ I tancant el llibre va sortir d’aquell món.

           Aquella nit en Cosme Rivera no va aclucar ull. L’endemà, amb la llum del dia, no se’n sabia avenir de l’aventura nocturna. El primer que va fer va ser comprovar la febre. No en tenia. Va baixar a la farmàcia, pressió i pulsacions, correctes. En realitat es trobava bé l’únic que es notava era un lleuger emboirament de cap i una certa fatiga. Res que una til·la amb una aspirina no pogués solucionar. El que sí, però, li havia augmentat era la pressió a l’estómac.

           A la tarda quan la Yolanda va marxar es va llençar de cap a la lectura: pàgines trenta-cinc, trenta-sis i trenta-set, i a dins! Va trobar la dona tal com l’havia deixada la nit anterior. Amb tranquil·litat van encetar una conversa; avorriment, va ser la paraula dominant. Sí, atrapats eternament en aquelles tres pàgines la seva vida no podia ser d’una altra manera. I de cop, al notari se li va acudir, si en Raül havia pogut sortir i ell hi havia pogut entrar... Per què... No...? I agafant-la de la mà va tancar el llibre, se’l va posar a la butxaca i  van sortir al carrer.

           Feia una tarda esplèndida. La ciutat al maig és una joia i agafats de bracet van començar  a passejar. La dona s’ho mirava tot amb delit: la gent, les cases, les botigues, els arbres, els cotxes... Li faltaven ulls i cap per pair-ho tot. Reia i picava de mans com un infant. Al mercat van comprar flors:

—T’agraden els nards?—va dir-li mentre assenyalava la vara carnosa plena de floretes blanques tenyides de rosa—Els què...

Als Italians van menjar un gelat de vainilla. Una gitana li va llegir la mà: seràs feliç. I un violinista mutilat els hi va dedicar una cançó. Ja de fosc parlant i rient van tornar a casa. En Raül els esperava. Els va rebre rúfol i desagradós:

¾Es pot saber d’on véns? M’has fet patir. Fa hores que t’espero.

¾Oh! Raül,  si sabessis tot el que hi ha a fora!

¾A fora! Aquí, amb mi, és on has d’estar¾i adreçant-se a en Cosme¾Em decep, Rivera, el feia un cavaller.

¾I és clar que és un cavaller! I ara què t’agafa a tu? Mira noi, en aquesta història la pesada dubtosa sóc jo¾i contemplant el notari va sospirar¾No en faci cas, Cosme,  m’estima i l’amor el fa recelar...

La dona es va aturar. Les paraules li van quedar penjades dels llavis... Els ulls se li van humitejar i mirant el seu home va confirmar el que sempre havia sabut, que l’estimava. Va callar i, en contra de l’establert per l’autor, es va empassar la rèplica que li tocava.

El silenci es va fer llarg i dolç. 

—Gràcies, Rivera—van exclamar tots  dos alhora.

—A vosaltres, parella.

—Torni quan vulgui.

—Crec que ja no em necessiteu. És clar que jo...—I tancant el llibre els va deixar endarrera.

En Cosme va notar que el rosec de l’estómac havia desaparegut, ara el que tenia era de gana. Es va aixecar va anar a la cuina i es va menjar el sopar que la Yolanda li havia preparat. La buidor i el silenci de la casa se li va fer més palès que mai. Gairebé insuportable. Va recollir els plats i va tornar a la butaca. Es va apropar el llum, va obrir el llibre, pàgina trenta-vuit, estava en blanc. Pàgina trenta-nou: PIGMALIÓ... Va començar a llegir: “És una adolescent tan bella que, només conèixer-la...

I de cop no era un rosec el que li va pujar de l’estómac,  era tot un enfilall  de nusos que ballaven al so d’una música celestial i amb gran expectativa es va endinsar en la lectura.



Aquest conte està inspirant en el conte La Fe d’en Quim Monzó del Perquè de tot plegat.

                                                                                                                   ANNA FOLCH