Finalista premi MIQUEL ARIMANY 2014
DES DE LA PARET PINTADA
Tot va començar aquell estiu de mala memòria.
Un temps de vacances pintat de calor i de jocs que, finalment, es va torçar. Va ser el dia que va aparèixer
a casa en Ramon Calvé, pintor d’anomenada. Era amic del meu pare. Tots dos
havien estudiat Belles Arts en la seva joventut, amb una diferència: el meu
pare es va haver de guanyar les garrofes ben aviat i pintant li era molt i molt
difícil, en canvi en Ramon va dur una vida bohèmia, sense família, sense
lligams fins que va començar a tenir èxit i a ser contractat aquí i allà per
pintar murals en vestíbuls, però, sobretot, en esglésies, encara que sembli
estrany. Era un pintor figuratiu molt
bo, dels pocs que quedaven, però amb un toc de modernitat, d’agosarament en els
seus plantejaments, que de mica en mica li va fer obtenir un gran prestigi. Era
l’últim supervivent d’una tendència que
havia omplert molts segles de pintura; un anacronisme, deien alguns.
En Ramon Calvé venia sovint a
visitar el pare, ells dos no havien
perdut l’amistat, i a casa, la mare, els meus germans i jo estàvem encantats
quan venia. Sempre explicava històries insòlites, contes fantàstics que ens
deixaven a nosaltres, la canalla, amb la boca oberta. Era molt millor tot el
que ell explicava que llegir un llibre, que mirar qualsevol dels dibuixos de la
tele.
Va ser a l’estiu de l’any...
ja no ho puc recordar. Els meus germans i jo no teníem classe i tots tres
corríem en bicicleta pel passatge de casa nostra. Llavors, com feia tantes
vegades, va arribar en Ramon Calvé, i tots vam anar a empipar-lo. Era alt, ben
plantat, duia barba i això sempre ens havia fet molta gràcia. Els meus germans van tornar a les bicicletes,
jo em vaig quedar. El meu pare i ell parlaven.
¾I doncs, què contes?
¾Tinc un bon encàrrec: un gran
mural per una església d’un poble de la nostra costa que durant la guerra havia
quedat malmesa, i ara està en reconstrucció
¾Home, et felicito
¾És un tema difícil. Una
història local, un conte antic. Cal vigilar molt per explicar el que et
demanen, el que volen que s’entengui,
però no caure en el cromo; per donar-li magnificència sense ser barroc,
en fi és un repte.
¾A tu això ja t’agrada. Segur
que te’n sortiràs i bé.
¾Es tracta de la vida d’una
donzella, una noieta que, diu la tradició,
va salvar el poble d’un drac ferotge.
¾Una història de l’edat
mitjana, ja ho veig.
¾Sí. Però jo necessito un
model, em cal una cara angelical, una cara diferent que pugui traspassar a la
pintura.
Jo els escoltava i els
observava de reüll. De sobte em va mirar i va dir amb exaltació:
¾Així, així, Mireia, amb el cap una mica
girat i aquesta mateixa mirada. ¾i em va començar a
observar d’una manera estranya, aclucava els ulls, amb el braç estirat aixecava
el polze de la seva mà dreta mentre feia l’ullet. Un foc, com una febre, li feia brillar els
ulls.
Vaig abaixar el cap corrents.
Després va continuar parlant amb el pare.
¾Deixa-la
venir al meu estudi. Li faré molts dibuixos, la pintaré. Ella serà la meva
Santa, la donzella miraculosa... ¾s’anava embalant per moments.
El pare no va voler que anés
al seu estudi de cap de les maneres, “massa joveneta”, va dir. Va ser llavors
que en Ramon Calvé es va instal·lar a casa nostra. Va portar paper, llibretes,
teles, la màquina de fotografiar, pintures a l’oli, llapis pastel... tot el que
va poder. La casa sencera va agafar una olor d’oli de llinosa i essència de
trementina que la meva mare no podia suportar, i feia morros tot el dia. El
pare ho permetia però de tant en tant també arrufava el nas.
Va ser així que em vaig convertir en model del “mestre”.
Començàvem sempre a la mateixa hora. Anàvem a la galeria on hi entrava una
llum molt difusa, jo duia una túnica senzilla i els cabells, força llargs, deixats
anar, tots rinxolats perquè de veritat que els tenia arrissats i molt bonics,
ho deia tothom. Em cansava d’aguantar la posició, em feia mal el coll, se
m’encarcarava tot. Però ell em deia:
¾Gira el cap i mira’m... així... molt bé, així, que la
llum t’il·lumini per la meva esquerra. La llum és molt important, la llum i les
ombres, ¾repetia i es sumia
en un silenci ple de tensions.
Hi havia dies que feia tota una sessió de fotografies, però després deia
que la foto no recollia la suavitat que veien els ulls i, apa, una altra vegada
en aquella positura tan difícil. Ja n’estava tipa, volia sortir a jugar amb els
meus germans que se’n reien de veure’m d’aquella manera.
El mestre dibuixava, normalment, amb la dreta, encara que de tant en tant
també feia servir l’esquerra, això m’encuriosia. D’altres dies em dibuixava
mirant-lo directament als ulls, o amb el cap baix... també feia estudis, amb
carbonet, de les meves mans i dels meus peus. Jo li veia aquella mateixa febre
als ulls del primer dia, i ja no em queia
tant bé. De vegades m’espantava. Sovint no acabava el dibuix i alguns cops es quedava contemplant les flors del jardí, i
m’explicava coses sobre alguna planta, sobre l’ocell que acabava d’arrencar el
vol, i em recitava poemes i cantava. Em contava històries que llavors no
entenia, perquè, a més, ja no volia fer-li més de model. Aquell estiu s’estava
convertint en un malson.
Però vaig acabar fent de santa donzella
salvadora del poble de la costa en un mural que mai no es va acabar del tot per
falta de diners. Va pintar el més important, va dir: a mi. I sí que hi sóc, i
de tan ben pintada semblo real. Hi ha, també, un munt de gent que m’acompanya i
aquest entorn singular. Tot està pintat
en tons blavosos, amb colors i contorns
esfumats que fan un efecte com d’ensonyament. L’ull humà, em deia sempre,
mentre em pintava, no perfila les coses,
no hi veu una ratlla entre això i allò, tot és imprecís, tot és un joc de clars
i foscos. Un joc entre la realitat i la imaginació.
I, a contracor, vaig continuar fent de model,
un dia i un altre dia.
Tant de posar per a la composició del famós
mural, tant de copiar-me les faccions, les mans..., va acabar per xuclar-me la
mirada, el color de la pell, la de fora i la de dins, els pensaments. I ara sóc
aquí. Se’m veu amb els cabells plens de
rínxols. Miro d’esbiaixada, com quan es va fixar en mi. Què miro? Els possibles
espectadors? És un enigma. “Té una mirada dolça”, diuen els que em contemplen.
I què assenyalo amb la mà? El monstre que és a les portes del poble? Alguna
cosa misteriosa que no es veu?. Darrera meu s’obre un estrany paisatge fosc ple
de roques i vegetació. Una corrua de gent a mig pintar ve per l’esquerra. Una dona, amatent, té cura d’un nen que també
em mira. Sóc aquí. Empresonada en aquesta pintura, amb el cap entregirat i
aquest tendre mirar de reüll que tant li agradava; amb una posició molt difícil
de la meva mà dreta, amb tots els interrogants que m’envolten.., sense drac, sense explicació, i pels segles dels
segles... Amen.
Marta Malleu
