Finalista XVIII Premi "Victor Mora" de narrativa breu - editat.
CLAIR
DE LUNE
Eren les sis de la tarda d'un
calorós dia d'estiu de l'any 1990, quan l’Albert Monterol va rebre una trucada
de la galeria de subhastes. La Marta, la directora, li va dir que dins del
piano que els havia lliurat, havien trobat un objecte que requeria la seva
presència immediata.
Quina cosa tan important devien haver trobat
que no podien dir-li per telèfon?, es va preguntar l’Albert.
L’Albert era fill únic,
solter, tenia cinquanta-dos anys. Era un home ben plantat, prim i alt i vestia
amb elegància.
Havia estudiat la carrera de
violoncel al Conservatori del carrer Bruc i donava classes als tallers de
música del barri. Quan van morir els seus pares va heretar la casa que tenien
al barri de Sant Gervasi, inclosos els
mobles i els objectes de valor. Hi havia molts quadres i un piano Steinway. Amb
el sou de mestre de música no podia fer front a les despeses de la casa i va
decidir vendre-se-la i subhastar-ne el contingut.
Quan va arribar a la galeria,
la Marta i en Manel, el restaurador, l’esperaven al despatx de la directora.
─Què heu trobat un tresor,
potser? ─els va dir, just entrar a l’oficina.
─No, no és això, és una cosa
més seriosa. Acompanya’m al taller ─li va demanar la directora.
Damunt d'una taula hi havia un
petit embolcall format per un mocador amb alguna cosa dins. La Marta el va
agafar i se’l va posar al palmell de la mà esquerra i amb l’altra mà va anar
destapant, de mica en mica, les quatre puntes del mocador fins a deixar al
descobert el seu contingut.
─Déu meu!!! Va exclamar
l’Albert que va empal·lidir i va haver d'asseure per no caure a terra quan va
veure les tres falanges d’un dit. Només quedaven els ossos.
─Suposem que per la mida devia
ser el dit d’un home, seccionat amb una eina de tall ─va dir la directora, ─el
va trobar en Manel quan estava afinant el piano.
─Sí ─va confirmar en Manel─,
en polsar una tecla vaig notar un so apagat. Vaig mirar dins i vaig veure que
entre les cordes i el martell hi havia un dit.
─Et trobes bé? ─li va
preguntar la Marta a l'Albert, que seguia blanc com el paper de fumar.
L’Albert va afirmar amb el cap
i lentament es va alçar. De qui devia ser aquell dit? Quin secret s’amagava
darrere aquelles falanges mutilades?, pensava. No podia apartar la mirada del
contingut del mocador. Va haver-hi un silenci que va semblar etern.
─Us pregaria que no diguéssiu
res a ningú ─els va demanar, finalment─,
m’agradaria saber que va succeir. Aquest dit podria ser d’algun
avantpassat meu...
─Recordo que un dels quadres
que ens vas dur per subhastar era el retrat d’una nena que tocava aquest piano.
El podríem mirar, si vols ─li va dir la
directora a l’Albert.
Van anar al magatzem i van
localitzar la pintura. Es tractava d’una nena d’uns deu anys, rossa, amb els
ulls blaus i molt maca, que estava interpretant una melodia amb l'Stenwai.
L’Albert va girar el quadre,
per veure si hi havia alguna dada que ajudés a aclarir el misteri, però només
hi figurava el número de sèrie de la col·lecció.
─Podem treure el cartó de
protecció? ─va preguntar.
La Marta hi va accedir i en
Manel, amb molta cura, ho va fer. A la part inferior de la tela es podia
llegir: “Susanna Folch, Desembre de 1847, Barcelona”.
─Devia ser una rebesàvia meva
─va comentar l’Albert─, no sé quina relació podia tenir amb aquest fet, però
m’agradaria investigar-ho. Podeu endarrerir uns dies la subhasta?
La directora hi va estar
d'acord i l'Albert va començar la recerca per la parròquia de Santa Cecília, al
barri de Sant Gervasi, a prop de la casa pairal.
El rector li va facilitar
l’accés als arxius parroquials. Tal com suposava, la Susanna era una rebesàvia
seva que va venir al món l’any 1837 a la casa dels seus pares. A l’arxiu també
hi constava que s’havia casat a la mateixa església quan tenia vint-i-dos anys amb un tal Josep Monterol,
quinze anys més gran que ella i que havien tingut dos fills; l’Elena i en
Francesc. Al llibre de defuncions va poder localitzar la data de la seva
prematura mort, l’any 1879, amb només quaranta-dos anys i el cementiri on va
ser enterrada.
Mai s’havia preocupat dels
seus avantpassats i ara ho havia de fer en circumstàncies poc agradables.
Gràcies a aquests fets, tenia l'oportunitat de conèixer una mica més la
història dels seus orígens i no pensava desaprofitar-la. Volia saber quina mena
de desgràcia havia colpat la família.
Amb les dades de l’arxiu va
decidir anar al cementiri on havien enterrat la Susanna. Va anar a veure
l’encarregat i li va demanar que l'ajudés a localitzar el nínxol dels Monterol.
No era cap nínxol; era un
panteó. Allà hi havia enterrats molts dels seus avantpassats. L'Albert
desconeixia la seva existència, ja que els seus pares els van incinerar. Li va
agafar una tremolor quan va pensar que potser algun dia, també hi aniria a
parar. L’encarregat li va obrir l’entrada al recinte; era un espai circular amb
nínxols perimetrals. Hi havia teranyines i pols per tot arreu. Amb l’ajut d’una
llanterna va localitzar la tomba de la Susanna i del seu marit. A terra, davant
del nínxol hi havia un cofre de llautó, ennegrit pel pas del temps. A dins hi havia una partitura d’en Debussy;
“Clair de Lune”. A l’última pàgina hi havia una dedicatòria:
“Mai t’he oblidat, estimada
Susanna. Pau Bliost Gener de 1883”
Per les dates, l’Albert va
observar que la Susanna i el seu marit ja havien mort, quan aquest tal Pau
Bliost va deixar la partitura. Potser havia sigut un amant de la Susanna i el
dit era d'ell, va pensar.
De cop va recordar que a
l’interior de la banqueta del piano hi havia moltes partitures. Hauria de mirar
si entre totes hi havia “Claire de Lune”. Va intuir que la composició era la
clau per resoldre aquell embolic.
Va tornar a la galeria i va
mirar dins de la banqueta; no hi havia res. Va seguir buscant, entre els mobles
de la subhasta, fins que al cap de dues hores, la va trobar. Li tremolava la mà
quan la va obrir i entremig dels fulls va veure que hi havia un sobre lacrat
que a la portada deia “Pels meus fills Elena i Francesc”.
Es va asseure en una cadira,
les cames no l’aguantaven. Va trencar el segell i va desplegar un paper
esgrogueït pel pas del temps; era una carta que deia:
Estimats
Elena i Francesc:
Amb
aquesta carta vull relatar uns fets que van succeir l’any passat quan l’Elena tenia tres anys.
Quan sigueu més grans us ho explicaré, però ho vull deixar per escrit per si em
passa alguna cosa que m’impedeixi fer-ho.
De
petita tocava el piano i m’agradava molt, però en casar-me amb en Josep, vaig
haver de plegar.
Tu,
Elena, vas néixer al cap d’un any de casats, just quan en Josep va començar a
enganyar-me amb altres dones. Jo ho passava molt malament i li vaig dir que em separaria si continuava d’aquella
manera. Ell em va respondre que eren imaginacions meves i que el que em calia
era tornar a tocar el piano. Al cap d’una setmana i sense tenir en compte la
meva opinió va fer venir a casa un
professor de música.
Es
deia Pau Bliost i sortosament era l’home més amable, afectuós i maco que mai
havia conegut. Em feia gràcia quan s’alçava sempre que jo ho feia, o de quina
manera m’encoratjava quan no em sortia la lliçó. Quan m’agafava les mans per
corregir la posició, tot el meu cos tremolava i quan tocàvem a quatre mans, jo
fallava a consciència, per tenir-lo més estona al meu costat i gaudir del frec
del seu braç o de la seva cama.
En
una ocasió que estava tocant “Clair de Lune”, en Pau em va acariciar els
cabells i quan em vaig girar, els seus llavis m’estaven esperant. Primer va ser
un petó dolç i tímid i després va ser com un volcà de passió. Era un petó tan esperat…
Vam
fer l’amor aquella vegada i moltes més.
Un
dia mentre era al jardí podant un roser va arribar en Pau per fer la classe de
música. Quan em va veure, es va dirigir cap a mi, em va abraçar i ens vam
besar.
No
era normal que el meu marit vingués a casa a aquelles hores del matí, però
aquell dia ho va fer i ens va enxampar mentre ens besàvem. Va anar directe cap
en Pau i li va clavar un cop de puny tan
fort que va caure a terra inconscient.
D’una
revolada em va agafar les tisores de podar i sense que jo ho pogués impedir, li
va tallar el dit mitjà de la mà dreta. Després em va pegar i em va violar al
mig del jardí.
Em
va dir que això era el que els feia a les putes com jo i que si tornava a veure
a en Pau, el mataria. Va agafar el dit ensangonat i va entrar a casa.
Jo
vaig anar corrent a casa de l’Eduard, un metge amic de la família, a demanar-li
ajuda. Per sort era a casa i la seva ràpida intervenció va evitar que en Pau es
dessagnés. Després de curar-lo se’l va endur i mai més el vaig tornar a veure.
A partir d’aquell moment vaig deixar de tocar el piano.
Al
cap de set mesos naixies tu, Francesc, fruit de l’amor amb en Pau. L’Eduard va
convèncer al Josep que era un fill nostre, setmesó.
Aquests
són els fets tràgics que van passar i que teniu el dret de conèixer.
Elena
i Francesc, sou l’amor de la meva vida.
Susanna,
Desembre de 1864
L’Albert es va quedar una
estona amb la mirada perduda amb la carta entre les mans, mentre deixava que
unes llàgrimes li rellisquessin per les galtes.
L’endemà va parlar amb la
Marta per recuperar el piano i el retrat de la Susanna.
Quan va tornar als tallers de
música, l’esperaven un home i una dona joves al seu despatx. Ella era rossa,
amb els ulls blaus i molt maca. El seu marit, un home alt i cepat va demanar a
l’Albert si podia donar classes de violoncel a la seva dona. Instintivament,
l’Albert, va retirar la mà dreta de damunt la taula.
Ramon
Jané
Novembre
2016
Sant
Just Desvern
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada