Premi Guida Alzina d'Alella
L’HERÈNCIA
Vaig aparcar el cotxe a la zona blava del
carrer Provença tocant al Passeig de Gràcia. Vaig pagar el tiquet. I abans de
marxar vaig obrir el maleter i vaig donar una mirada a la mare. Estava bé.
L’urna amb les seves cendres no s’havia mogut de dins de la caixa de cartró que
la protegia. El ram de nards, la seva flor preferida, omplia d’aroma melós
l’espai. Vaig tancar el cotxe i em vaig dirigir cap a cal notari.
Els
meus germans ja hi eren, i a les seves mirades vaig veure la recriminació que
em feien: “nena, arribes tard”. Sí, efectivament, cinc minuts tard, però a la
meva família no hi ha perdó per a res, es té la idea que són la perfecció. Sóc
la petita de sis germans, i amb gran diferència d’edat, vaig néixer quan ja
ningú no m’esperava. Entre el Jaume, el noi gran, i jo hi ha vint anys de
diferència, entremig hi ha la Mercè, el bessons en Joan i
en Lluís, i la Carme. Ells
cinc formen una pinya ja que els separen pocs anys. Són els grans.
El
meu naixement més que una alegria va ser un destorb, ni la mare em va acollir
amb la tendresa que pertocava, i tots plegats m’ho han fet sentir sempre. El
meu psiquiatre, el doctor Castillo, m’aconsella que haig de plantar cara, que
haig de reivindicar els meus drets, que no puc mantenir l’ aïllament en qual
m’he reclòs des de petita. No he estat mai la princesa, al contrari sóc la
pedra a la sabata.
—Ja
hi sou tots? Passeu —ens va dir el notari, mentre obria la porta de la sala de
reunions.
Vam
seure al voltant de la taula ovalada enfront d’ell i del seu secretari. El
notari amb veu neutre i professional va anar llegint el testament de la mare.
Les seves últimes voluntats. A tots nosaltres, els sis fills, ens deixava tots
els seu béns a parts iguals: el laboratori de perfums, que ja el regentaven els
bessons, l’apartament de Castelldefels, el pis del carrer d’Anglí, els valors,
les joies, les obres d’art i els diners. Ens ho deixava tot menys Can Pareres,
la casa pairal de la seva família, els Munner, que anava a parar a mans de
l’Olívia Santos-Galarza, la dona que l’havia cuidada fins a la seva mort.
L’estupor
vestit de silenci va planar per sobre de la sala. No ens ho podíem creure! Era
impossible que la nostra mare, deixés el seu únic patrimoni —la resta de béns
havien estat adquirits en matrimoni—, a una estranya. El primer a reaccionar va
ser en Jaume deixant anar un seguit d’imprecacions, blasfèmies, i renecs contra
les dues dones. Els bessons s’hi van afegir, i la Mercè, menys impetuosa,
sempre lúcida i pragmàtica, va demanar:
—Què
es pot fer? Es pot impugnar aquest testament?
—De
fet el testament és legal, la senyora Munner tenia les facultats mentals
intactes. Sabia perfectament què volia i com. Ara, es pot mirar de negociar amb
la família Santos-Galarza, a veure què se’n treu.
No
se’n trauria res, jo ho sabia bé. Així com també sabia perquè la mare havia
actuat d’aquella manera. L’Olívia i el seu marit el César havien tingut cura
d’ella i de la masia des de feia més de deu anys, des que es va quedar vídua i
es va retirar a viure a Can Pareres. Els meus germans, en tot aquest temps, van
dimitir de la seva funció de fills, només pujaven al Montseny per Nadal i uns
dies al mes d’agost. L’única que s’hi acostava regularment, cada quinze dies,
era jo. Una, perquè no tenia cor de deixar-la sola, malgrat el menyspreu en què
la mare em tenia per ser l’antítesi dels altres fills, una quarantina soltera,
sense títol universitari i només funcionaria de Parcs i Jardins de l’Ajuntament
de Barcelona. I dues perquè l’afecte que els Santos em proporcionaven redimia
la desafecció familiar. Per a ells, jo era la
niña; per a mi, ells, un amor.
Increïble, impossible, no pot
ser... I un reguitzell més d’expressions va ser el dominant quan vam sortir del
despatx del notari. Fent rotllana, a peu de carrer, al mig del Passeig de
Gràcia, cadascú es va esplaiar a la seva manera. Estàvem desconcertats,
sorpresos, dolguts, i ens sentíem estafats. Perdre Can Pareres era l’últim que
ens podíem imaginar.
Can
Pareres és una gran masia envoltada de jardí i bosc. Amb l’era convertida en
frontó i la bassa en una magnífica piscina. Al darrere de la casa hi ha un hort
que el César cuida i que ens proporciona, durant tot l’any, patates, cebes,
enciams, mongetes, tomàquets... És el meu petit paradís ja que quan hi vaig
l’home m’ensenya totes les tècniques de l’horta. Interiorment la casa consta de
la planta d’entrada: vestíbul, saló, menjador, cuina i bany. Dos pisos amb
habitacions i banys i unes golfes. La casa està ben vestida, amb un cert aire
d’antiquari: mobles nobles, quadres, làmpades de metall, catifes, cortines...
Però tot una mica vell i desfonat, ja que costa molts diners mantenir tanta
envergadura. I amagada entre els racons d’aquesta llar hi ha la nostra infància
i joventut. Una arcàdia que acabàvem de perdre.
—Nois,
no sé vosaltres, però jo tinc una gana que em moro. Anem a dinar i
continuem la xerrada —va exposar en Lluís.
—Ha
de ser un lloc tranquil. Tal com estem ens convé un reservat —va intervenir mig
plorosa la Carme.
—Ei,
escolteu, tinc la mare... —vaig iniciar amb veu feble.
—Carola,
calla! —va interrompre’m, amb certa mala llet, en Joan
—Es
que havíem dit...
—Calla!
Ningú
no m’escoltava. No em feien cas. I de cop i volta la veu del meu psiquiatra em
va bufar l’orella: “Carola, imposa’t. Parla” . No. Amb un cop de mà la vaig
espargir. No, no era el moment d’anar al Montseny a enterrar les cendres tal
com havíem quedat, a sota de la glicina, que tan estimava, i on ja hi havia soterrat el pare. Res d’això no era possible.
Una vegada més vaig callar i em vaig empassar la rèplica.
La discussió pel dinar va
continuar, cap lloc no era adequat per acollir sis persones amb la moral tan
alterada. Finalment em vaig atrevir a proposar de fer un dinar a casa meva, tot
i que l’oferta d’una vegetariana abstèmia no era gaire atractiva per un grup
carnívor i alcohòlic. Però les circumstàncies manaven, i el meu “loft”, bé, uns
baixos arreglats amb un gran pati, permetia
la solitud i discreció que necessitàvem. Sense gaire entusiasme tots vam
fer cap al Puxet. La mare va restar sola a dins del maleter.
El dinar va transcórrer com
tocava. Discussions, crits, renecs... I a sobre en Jaume esbufegant per la
manca de vi i dels ingredients per a fer-se un bon gintònic. Es va parlar de
negociar amb els Santos-Galarza un preu raonable per a recuperar la finca i que
es quedessin com fins ara de masovers. D’amenaçar-los amb una denúncia per
haver abusat d’un dona vella i malalta. D’impugnar el testament al·legant una incapacitació...
En aquell menjador es va dir de tot, però ningú no va tenir el coratge de
reconèixer la devoció dels Santos per a tots nosaltres, ni la nostra desídia
respecte Can Pareres. La paga era justa.
De la resta de l’herència poca
cosa hi havia a dir. Diners, béns, i valors repartits. El que quedava era què
es feia amb l’apartament de Castelldefels i amb el pis d’Anglí.
—Castelldefels es ven, i Anglí es
lloga!
I es va iniciar una altra
discussió. Amb Castelldefels tothom hi estava d’acord. Anglí era tota una altra
cosa. Era la vivenda familiar. Llogar-lo, com? A qui?
—Som sis propietaris i ens fotrem
amb un merder... —va opinar en Lluís.
—Carola, per què no te’l quedes
tu? —va inquirir la Mercè—
ets sola, lliure, podríem arribar a una bona entesa econòmica i així
mantindríem alguna cosa de casa.
Tenia
tots els números, una desena d’ulls em van foradar.
—No,
no... Per favor. Jo estic molt bé aquí —vaig murmurar mirant de controlar la
veu, la volia ferma i no tremolosa— a més aquí, al pati, tinc el meu hort. A
Anglí no podria ser, no hi ha sortida.
—A
sí, faltaria més, l’hort! Unes quantes taules amb quatre verdures i flors! Apa,
nena, no siguis flasca!
—Joan!
Sigues respectuós... —va respondre la
Carme.
La
polèmica va continuar, que si el Puxet era petit i humit, que si el pis d’Anglí
tenia cent vint metres ben equipats on podria viure com una reina, que ja que
estàvem a punt de perdre Can Pareres, almenys poder tenir un lligam amb el
passat... Tot jugava en contra meu. I de cop em va aparèixer la imatge del
doctor Castillo renyant-me: “Carola, fes-te valer! Sigues ferma!” I a mitja veu
vaig respondre:
—No...
No em canviaré. L’hort...
L’hort és la meva vida!
Havien
passat les hores. Estàvem fatigats. S’havia de posar punt final a tanta
discussió i deixar els acords per a una altra trobada. Abans de marxar em vaig
carregar de valor i vaig dir:
—I
les cendres... Què fem?
Les
cendres? Res. En Jaume directe i contundent va sentenciar:
—Fes-ne
el que vulguis. Són ben teves. Per a mi aquest matí ja les he enterrades.
Tots
van partir i em vaig quedar sola. Objectivament i irremediablement sola. Sola
de veritat davant d’una urna, que va anar desada a dins d’un armari de
l’estudi, i d’un ram de nards, que va anar a parar a les escombraries. Amb
desconsol vaig acceptar l’herència que m’havien adjudicat. La veu d’en Castillo
va ressonar: Tonta!
Els
dies i els mesos van passar amb mil trifulgues: telefonades, mails, reunions,
consultes a advocats... Ningú no es va acostar a Can Pareres, només jo. L’Olívia
i el César estaven contents però tan desconcertats com nosaltres, ells mai no
havien esperat aquest regal. Ara, tampoc hi volien renunciar, era la garantia
de poder portar la mare i els fills que tenien a Cochabamba i poder fer la
reagrupació familiar. Beneïen la mare: “La
señora siempre quiso reunirnos”. I a mi em van jurar i perjurar que la casa
sempre seria nostra.
Mentre
durava aquest tràfec l’urna daurada continuava al seu lloc. No m’havia atrevit
a tocar-la.
—Carola,
has de prendre una decisió —em va dir en Castillo amb cara seriosa i veu
contundent— aprofita l’ocasió que et brinden els teus germans. Per primera
vegada es refien de tu. Fes-ho!
Sí,
bona refiada, fora puces. L’insomni em va fer companyia durant moltes nits:
Glicina? Mar? Muntanya? Jardí de les olors de Montjuïc? I els meus germans
silenci, l’únic que els interessava era posar punt final a l’herència,
deixar-la enllestida d’una vegada, pagar el que tocava i fer el repartiment
legítim.
Avui
a cal notari hem tancat una etapa de la nostra vida. Tot s’ha fet com calia.
Només queda pendent el pis d’Anglí, ningú no el vol, però ningú no el rebutja,
de moment és comunitari. En Jaume s’autoanomenat gestor. Tots hi estem d’acord.
En sortir he dit sense opció de rèplica:
—Nois,
us tinc el dinar preparat. I ah! Jaume, tinc vi, ginebra i tòniques!
No
s’han atrevit a negar-s’hi. Sé que no els venia de gust, però ho han acceptat.
Tenen mala consciència.
Som a
taula. Hi ha unes plates d’amanides del meu hort urbà: enciams, cogombres,
pebrots, tomàquets, raves, ceba... Unes mongetes tendres al wock i un
assortiment de formatges, patés i embotits. Pa amb tomàquet i vi negre dels
Costers del Segre. Em sento bé.
—Òndia,
Carola, l’hortet dóna molt de sí!
Estem
distesos. Xerrem. Mengem i bevem a gust.
—Carola
—se m’adreça la Carme
amb una certa inseguretat i unes llàgrimes tentinejant als ulls — No, no et
vull parlar del pis d’Anglí. El tema és molt més delicat... Què has fet amb la
mare? M’he penedit tant de com hem actuat...
Deu
ulls em miren. Cinc
forquilles queden suspeses a l’aire. Cinc boques s’entreobren indecises.
—Oh,
estimats! —dic tímidament segura— la meitat de les cendres són a sota la
glicina. L’Olívia i el César m’hi van ajudar. I l’altra meitat ens les estem
menjant, són el millor adob que he trobat.
El
menjador s’ha tornat gris plom i les veus s’han diluït en un silenci dens. Espero
el cataclisme mentre em regalo un gran aplaudiment!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada