La sala estava plena, ja no hi cabia ningú.
Després per celebrar l'èxit una copeta de vi fresquet.
Tot va anar de primera. Van parlar en Josep Albanell, escriptor; l'Isidre Grau, escriptor; l'Oscar Esquerda, editor; en Jordi Muñoz, director de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelona,
i els Sisos van llegir.
Ara, només cal que tots els nostres seguidors llegeixin el llibre. Ho fareu, oi?
I perquè us en agafin ganes us passem el pròleg del recull que va tenir l'amabilitat de fer-nos l'escriptor i ex-professor nostre Isidre Grau
CONTISTES
SOLIDARIS
Si algú dubta de la solidaritat dels contistes, que
demani referències del col·lectiu Sis en punt. Es trobarà amb una colla de
veterans, no tan sols en l’ofici de viure sinó també en el de l’escriptura, que
fa gairebé una dècada que comparteixen en grup, primer a les aules de l’Escola
d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i després amb una continuada disciplina autogestionària,
mentre fan compatibles els progressos individuals amb els projectes comuns, com
aquest que ara surt a la llum pública.
Però abans d’aquestes “Vint-i-dues camèlies i un pessic
de pols” tan ben orquestrades, els Sisos ja s’havien embrancat en altres aventures
escrites, com el recull que van titular “La ciutat rosa d’Onicrab”, un
trepidant recorregut en bus pels diferents barris de Barcelona. Si a aquesta
producció conjunta, hi afegim que entre els cinc autors acumulen algunes
desenes de premis de narrativa breu a títol personal, haurem de convenir que
estem parlant d’un equip particularment creatiu, amb una virtut singular: saber
unir la convivència amistosa amb la complicitat literària.
Això significa molta vida de portes endins fins que ara
tenim l’oportunitat de llegir el seu primer recull publicat. Una col·lecció de
vint-i-quatre històries que comparteixen un espai comú, un espai tan delicat i
evocador com és un tanatori. I és clar, es tracta d’un espai amb olor de mort. Ara
bé, malgrat el flirteig amb una qüestió tan seriosa, de naturalesa força radical,
val a dir que els autors l’han abordada amb un sentit de l’humor que s’alimenta
de les més diverses graduacions, des de la ironia a l’esperpent, perquè quedi ben
clar que els de Sis en punt saben riure’s
del mort i de qui el vetlla.
Mentrestant, com si no passés res de tràgic, ens
ofereixen una galeria de personatges amb molts números perquè ens quedin
impresos a la memòria, com ara el cirurgià plàstic que després de cometre un
error que l’ha apartat de la professió subsisteix amb la feina de restaurador
de morts al servei dels familiars que els volen recordar amb millor cara; o la senyora
que s’ha fet addicta a les sales de vetlla per alimentar-se dels croissants i
els cafès amb llet que s’hi serveixen; sense oblidar els músics que recorden festivament
els vells temps en què es dedicaven a fer concerts per als enterraments; ni
perdre de vista les crisis matrimonials, com és el cas de la dona que ha estat
víctima d’un error operatori i el marit en vol treure un bon rendiment econòmic,
ni els ajustos de comptes d’una parella que es belluga millor en el negoci de
l’art que en la intimitat conjugal. Però també hi ha un cert espai per a la
nostàlgia, com ara en la narració que tanca el rosari, quan un dels empleats de
la funerària relaciona una difunta amb els seus records de joventut.
No es tracta pas d’avançar, i encara menys d’aixafar, cap
de les sorpreses estimulants que proporciona el llibre, sinó més aviat d’aportar
garanties d’una lectura amena i addictiva, tant per la varietat de situacions
descrites com per un estil fresc, desenfadat, que sap convertir les diferències
pròpies d’una autoria col·lectiva en un veritable al·licient. Potser és que la
voluntat d’obrir el joc literari és prou potent perquè tot encaixi en una única
partitura. Tanmateix, jo diria que encara hi ha un altre mèrit més a destacar,
que és la perspicàcia i la saviesa literària que es va acabalant després de
treballar tant de temps en clau de grup. És quan les idees es fecunden les unes
amb les altres i les relacions interpersonals acaben d’afegir-hi el toc de
gràcia.
Sense descartar que tal vegada el secret de tot plegat rau
en la cita d’Eleanor Rooselvelt que encapçala el recull: “El futur pertany als qui
creuen en la bellesa dels seus somnis”. Durant anys i més anys els de Sis en
punt han sabut donar corda a la imaginació i al llenguatge i ara ens ofereixen un
fruit de la seva maduresa. Nosaltres, els lectors, només podem brindar per la
llarga persistència dels seus somnis i esperar llegir-los de nou ben aviat.
Isidre Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada