dissabte, 25 de novembre del 2017

ENERGIES RENOVABLES




MARTA MALLEU


ENERGIES RENOVABLES
Finalista al XIX Premi Victor Mora de Narrativa Breu. l'Escala 2017

Per a en Pere Forès





     
L’Elijah Martí arribava a la capital del món: Novapekin, com tothom l’anomenava. Arribava amb els seus microordinadors, les seves targes de coneixement i un fotimer d’estris raríssims que ningú sabia quina utilitat tenien. L’Elijah Martí era un savi, molt reconegut i admirat, de la branca de la psicofísica i la física quàntica. Era alt, prim, estrafolari, perdut sempre entre teories i cabòries. Els ulls, però, incisius, punyents, una mica burletes, denotaven una intel·ligència desperta, fora del corrent. Provenia de la ciutat-regió confederal catalana, anomenada així amb la nova organització del món després del desmantellament dels Estats. Era una ciutat-regió de la vora del Mar del Mig.  Formava part d’uns territoris molt antics que arrossegaven milers d’anys d’assentaments humans i que es preuaven de ser el mateix bressol de tota la civilització del planeta.
L’Elijah va trobar que Novapekin era una ciutat molt gran, molt poblada, molt sorollosa, una mica trista i força bruta. Era la primera vegada que hi anava. No tenia temps d’anar per aquí i per allà, tampoc no calia, hi havia tots els mitjans per fer el que fos a distància. El món era al seu abast des del propi laboratori. Mentre anava cap a la seu del Govern, una pregunta li ballava pel cap: per què el volia veure el primer ministre mundial? Per què l’havia fet anar fins a Novapekin? Havia de ser alguna cosa molt important que el fes arribar amb tanta urgència. Hi havia tants problemes al món, que no era gens estrany que necessitessin el seu ajut. A més, cosa estranya encara que reconfortant, li havia ofert un sou astronòmic i els millors laboratoris. Però de moment, tot era secret, absolutament secret.

La recepció a la sala dels leds, dins dels edificis de la Governació va ser sòbria però impressionant. L’Elijah  va constatar que només hi havia una trentena de persones: dotze homes de ciència: físics, matemàtics, filòsofs, biòlegs.... tots reconeguts com grans eminències, el primer ministre i altres alts càrrecs del govern mundial.
Parlava la portaveu, després d’una benvinguda convencional:
¾Senyors els hem reunit aquí perquè tots som conscients del problema més punyent que en aquest moment té el nostre planeta: l’energia. Tots sabem que el nostre món està malalt, el clima ha canviat i la pol·lució continua. Tots sabem que encara som dependents del petroli que ha durat molts més anys del que tothom pensava (gràcies a la bona administració que n’ha fet el Govern, és clar). Però ara ja en queda molt poc i cal que trobem, d’una vegada, una energia que sigui realment alternativa. No podem continuar en aquesta incertesa. A cinc anys vista tot se’n pot anar en orris.  El Govern General sap que tots els que són aquí reunits hi estan treballant, però ens cal anar més de pressa. Per això els estem oferint els millors laboratoris, els millors sous... Cal que ens en sortim. Cal de totes, totes, trobar una nova font que no contamini, que no arrisqui  més la ja malmesa salut del planeta. I cal ara mateix. La terra i tota la gent que hi viu depenen d’aquest esforç...
L’Elijah n’era molt conscient. N’havia fet tants, d’experiments. Havia perseguit idees subtils al voltant de tot això. Era qüestió de trobar alguna cosa molt habitual, orgànica, inorgànica, magnètica, elèctrica..., d’on poder obtenir una energia absolutament neta i que fos una font inesgotable. Ni nuclears ni energia solar ni corrents hidràuliques ni molins de vent. Creia que totes aquelles temptatives eren del tot antiquades. Hi havia d’haver un altre desllorigador, una altra via. Ell sabia que era molt a prop de resoldre el problema; tenia la solució molt a tocar,  la sentia, gairebé la palpava, n’estava segur:  hi havia d’haver una força invisible, una energia diferent, la pressentia però no podia acabar de visualitzar-la, de materialitzar-la.
Acabades les recepcions, un mini jet d’última generació va portar tots els savis i uns quants alts càrrecs a una destinació desconeguda, cap el Nord Oest. Potser es tractava de l’antic desert del Gobi, no era segur. Una petita ciutat sense nom, completament nova, amb tots els serveis a punt, els esperava. Allà tot estava preparat: allotjaments, laboratoris, centres d’informació de totes les matèries...,  no hi faltava de res, tot a disposició dels científics. “Això és vida” es va dir l’Elijah, mentre es fregava les mans.
El full de ruta era treballar tota la setmana, cadascú en la seva especialitat, i cada dilluns fer una reunió comuna on es posessin damunt la taula les troballes dels savis, a fi de buscar un nou camí, d’agilitzar les descobertes, de guanyar temps al temps.
Elijah Martí va instal·lar-se en el nou laboratori. Tot era de primera, n’estava encantat. El seu convenciment que trobarien la solució ara sí que era total.
El primer dia de treball es van reunir els dotze  savis  a la sala rodona de l’edifici de “l’Amistat”, tots al voltant d’una gran taula, cadascú disposat a posar en comú les seves idees, els seus neguits:
¾Podríem experimentar amb una fissió a molt petita escala que, encadenada, ens podria dur a obtenir grans quantitats d’energia, sense posar en perill absolutament res. ¾deia el professor Helmut Schumaker, físic de Köln, de gran anomenada.
¾Impossible! ¾li replicà Josianne Canava¾ Tornaríem a caure en els problemes que ja hem tingut, encara que fos una microfissió. Hem d’anar per un altre costat.
¾Doncs jo he estat experimentant amb camps magnètics i he trobat... ¾era el torn de John Silver que havia arribat des del Gran Occident¾  que amb l’accelerador de partícules... Bé els ho puc demostrar amb la següent fórmula...
¾No, no, de cap manera! Millor seria aprofitar els recursos que ens poden aportar els...
L’Elijah Martí, seguia la reunió gairebé sense prendre-hi part. Escoltava, observava i callava.
La setmana següent i les altres van transcórrer entre equacions i polèmiques.
Cada dilluns l’Elijah assistia a la reunió acompanyat d’estranys i psicodèlics aparells que ningú sabia per a què dimoni servien. Sempre tenia aquell aire despistat, se’l veia absort en els seus pensaments, donava la sensació que no hi era, que no tenia cap idea i que no tenia res per  dir, només els seus ullets, punyents, irònics, es mantenien alerta. Callava mentre els seus companys exposaven teories, es barallaven, s’escridassaven, perdien les maneres, i acabaven per no arribar enlloc:
¾Li dic que cal estudiar els bacteris i el seu comportament, com amplien el seu potencial genètic només en uns quants minuts, com creixen, es divideixen i mai no es fan vells... Això ens donarà la clau...
¾Ni pensar-ho! Quin disbarat! És pel camí dels àtoms i la seva composició: els protons, els neutrons, sempre buscant les mínimes partícules: els quarks i com es belluguen i s’organitzen... Hi ha una energia que els fa funcionar i...
¾De cap de les maneres! Hem d’anar de dret a aprofundir en l’estudi de l’univers, que no veuen com funcionen tots els astres? No en necessiten de petroli i en canvi allà els tenim, circulant, segles i segles...
Ell els estudiava, a tots.

Ja havien passat sis mesos i semblava que tot estava com el primer dia. Totes aquelles persones, que eren les eminències més clarividents del planeta, no arribaven a cap conclusió vàlida. Els camins es diversificaven.  Es perdien en discussions. Cadascú volia fer prevaler la seva manera de veure el problema.
L’Elijah se n’havia adonat molt bé que aquells doctes personatges suportaven molt malament els descobriments dels altres i procuraven tallar-los, desacreditar-los..., i mostrar la seva opció com l’única que valia. L’Elijah coneixia bé la condició humana, era la seva especialitat, casar la psicologia i la física i trobar-ne la interrelació. Per això els seus sensimidadors, que en deia, estaven dissenyats per copsar les reaccions, les emocions, els sentiments..., els amidaven, els classificaven, els analitzaven, els reconvertien. Per fi va decidir que només li calia portar a les reunions un sol aparell, només amb aquell obtindria els resultats que desitjava.
A les dues reunions següents, doncs, hi va anar acompanyat d’un sol aparell, això sí, terriblement sofisticat.. Després hi va treballar intensament durant dies i nits fins que va aconseguir de transformar les descàrregues que produïa l’acumulació d’un determinat sentiment en una persona, en una energia fulminant, potent, segura i probablement inesgotable.
Se sentia feliç, contentíssim, exultant. Per fi havia trobat el que seria l’energia del futur. No en tenia cap dubte. “Per fi!” es va dir, “Per fi!!!”
Un cop va tenir la seguretat del bon funcionament  de la seva descoberta, l’Elijah va comparèixer a la reunió amb un estri complicat i futurista i uns tubs translúcids de no se sabia quin material que va dipositar davant de cada professor, dotze en total. L’Elijah els mirava amb els seus ullets burletes.
¾Ja torna amb les seves fixacions, sembla que té una dependència de les eines, la maquinària¾comentava la filòsofa Isa Inova
¾És un cas molt clar de síndrome d’einafília
¾Val a dir que no és gaire de fiar...
Va començar la sessió. A cada exposició d’un dels professors, l’Elijah elogiava profundament la idea exposada i feia notar que allò era el que calia fer.
¾Oh! I tant! Estimadíssim professor Schumaker, la vostra observació és la més encertada que he sentit fins ara.
Els tubs opalins van començar a agafar lluminositat, ara uns ara els altres, fins que al capdavall de la reunió brillaven tots amb intensitat.
¾Però que us passa, professor Martí? I què feu amb  tubs, llums i aquestes joguines de principiant? Ja en tenim prou de les vostres rareses! Us penseu que això és un joc?
¾Estimats científics,  ¾va respondre Elijah Martí amb calma¾  això que esteu veient és l’energia del futur. Cal fixar-s’hi bé. Repeteixo: és l’energia del futur. Sou davant de la més gran descoberta en el camp de la psicofísica. I em preguntareu: què dimonis contenen aquests tubs tan lluminosos? Aquests tubs, senyors, són el resultat de la transformació d’un sentiment que els afecta a tots. I quin sentiment és aquest? Ah! Senyors, és el sentiment de l’enveja, sí l’enveja. ¾l’Elijah va aturar el seu discurs i va repassar tots els científics amb aquella mirada penetrant i mofeta¾  Això és la materialització de l’enveja  que sent cada una de les eminències aquí reunides quan un altre savi té una idea valuosa. Aquest sentiment  produeix una energia, i jo, Elijah Martí, he trobat la manera de canalitzar-la, transformar-la i també  d’emmagatzemar-la, de manera que ja tenim la solució. L’energia del futur!
En aquell moment una lluminària fulgurant va emanar de cada un dels tubs. Tots alhora.
L’Elijah va continuar:
¾Només cal empènyer una mica la societat per a què la majoria de les persones que la conformen experimentin aquest sentiment de caràcter negatiu que presenta un gran potencial d’energia. Aprofitem-la! Tenim una font inesgotable i amb una potència fabulosa. Un cop la persona experimenta el sentiment de l’enveja, allibera l’energia. Com que la descàrrega és molt potent es pot aprofitar i a més, el fet de captar aquesta energia produeix en l’individu un efecte reductor en el desig de prendre venjança o en les conseqüències autodestructives que produeix el viure instal·lat en l’enveja. Només ens cal incitar, fomentar suaument, empènyer per a que gairebé tothom tingui aquest moment de ràbia i tindrem l’energia necessària.
Els tubs brillaven amb la màxima potència, enlluernant els savis malgrat que ara aplaudien tots amb entusiasme. Estaven bocabadats. Com és que no se’ls havia acudit una idea tan simple? Transformar una emoció!
L’endemà, però, tothom es va posar a treballar en la direcció de la descoberta de l’Elijah Martí, cadascú aportant els coneixements del seu camp. Aquest era el tracte. Era la condició per continuar al voltant d’aquella taula.
Uns mesos més tard, la petita ciutat que habitaven els científics funcionava amb l’energia obtinguda tal com havia ideat el savi català. Tot ho feia funcionar l’envenergia: la maquinària, els transports, la il·luminació amb aquell toc lleugerament verdós que tenia, un color de molsa fresca.  Van posar un nom a la ciutat: Envejàpolis. Després, la prova es va estendre a la capital. Així, només amb petits retocs, aprofitant els diaris, els anuncis, les pel·lícules i sobretot la tele-família, que ja basaven les seves publicitats en la competència i per tant despertant l’enveja, van obtenir l’energia que necessitaven.
¾Un èxit   ¾repetia entusiasmat l’Elijah¾  Ara tenim dues ciutats funcionant amb l’envenergia, i  ha arribat el moment de l’expansió  ¾Estava satisfet, molt satisfet.

Havien passat els anys, l’Elijah Martí s’havia convertit en el científic més admirat del món. S’ho havia guanyat. Ara vivia prop de la Mediterrània, lluny dels centres urbans, dedicat al perfeccionament i control de l’envenergia i a la investigació de noves descobertes. De dia tenia temps de contemplar aquell mar blau, de vegades llis, pla, de vegades agitat, furiós..., com la vida, es deia. Quan es feia fosc, tancava tota la il·luminació del recinte i admirava els estels. Tots aquells planetes, que antigament gairebé no es veien, brillaven amb una lluminària excepcional, com líquens centellejants. Va trobar que era una meravella.
De sobte, va abandonar l’arenal i va córrer cap al laboratori. Havia tingut una idea, li havia vingut mentre contemplava aquell bé de déu de lluïssors. Ho havia de provar. Havia de trobar la manera d’absorbir l’energia dels pensaments feliços. Molt més difícil. Una mica de felicitat per aquí i per allà no aniria malament, potser menys claror..., però d’un to més càlid, més agradable. Potser es podrien barrejar, potenciar... Ell ho regularia, trobaria la manera. Ara mateix s’hi posaria. A la feina! A la feina! Però, tot just entrava que, en aquell mateix moment, la veu del Cap Mundial va inundar el seu sancta sanctorum.
─Elijah! Haig de parlar amb vostè.
─Ara tinc feina!
─Ni feina ni punyetes, escolti’m! ─La veu del Cap tronava─ He decidit que al planeta li falta llum. L’hem de fer més atractiu perquè ens visitin des de tot l’Univers. De manera que he ordenat que els missatges, que donem per poder recollir l’energia de l’enveja, siguin més potents.
─No! No ho faci!! Es descontrolarà el sistema!
─Bestieses!
─Que no! Les meves equacions diuen que si es varia alguna de les constants hi haurà un daltabaix. A més, acabo de tenir una idea fabulosa que crec que també podrem aprofitar per obtenir energia, jo...
─Calli! Estic tip d’esperar les seves idees i que em digui quan es poden i quan no es poden fer les coses. Ara, ja està fet. He donat l’ordre. Sóc el Cap i jo decideixo!
I aquí es va apagar la veu.
─Cap! Cap! Senyor, no faci cap disbarat!
Però el Cap ja havia tallat la comunicació i no hi havia manera de restablir-la. Si feia el que havia dit, ell l’Elijah, perdria el control de la situació. No podia fer allò! Va córrer al seu departament d’ordinadors i va repassar els resultats que donaven amb la implementació de la quantitat d’energia d’enveja que s’acumularia.
 Era la catàstrofe! Era la fi! L’Elijah suava, per primera vegada es veia impotent. Tenia molt poca estona, ho sabia. Les coordenades, a l’ordinador principal li estaven dient. Va trucar als altres savis, a la Universitat, al Centre d’alts estudis quàntics..., res. El tenien per vell? Retirat? Obsolet? Amortitzat? Va córrer el que la seva edat li permetia, va pujar al seu coet particular. Tres, dos, un... Injecció!!

Al cap de pocs segons, un tro eixordador, una flamarada, cinquanta mil flamarades!  I tot aquell malaguanyat planeta, tan antic, va cremar com si fos esca. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada