ESTIC FET POLS

RAMON JANÉ

ESTIC FET POLS

Conte guanyador en el XIX premi Victor Mora de Narrativa Breu. l'Escala 2017

Aquell vespre, quan l’encarregat del cementiri de Montjuïc va tancar la porta de ferro de l’entrada, els morts van sortir dels nínxols a contemplar la immensa estesa de plantes, de flors i d’objectes de tota mena que els parents i amics els havien portat.

Competien entre ells per veure qui tenia les flors més boniques en aquell primer de novembre, mentre es queixaven del mal que els feien els ossos, per culpa de l’artrosi i la proximitat  del mar.

 Estaven asseguts al llarg de la tanca per contemplar el moviment dels vaixells que entraven o sortien de port. Els agradava seure allà perquè cada trenta segons la llum del far els il·luminava i es veien millor les cares.

—Avui, estàs groc, Manel, sembles un mort —li va etzibar en Quim.

—Més o menys com tu, calavera —li va respondre l’altre.

Havien d’anar amb compte de no caure de la tanca, ja que una vegada li va passar a un company i la feina va ser d’ells per recompondre’l. Li van posar el maluc al revés i després caminava enrere.  

El més afortunat era en Quim. La seva vídua li havia dut cinquanta roses vermelles. L’edat que tenia quan va morir, atropellat per un conductor ebri.

—Tard o d’hora el veurem per aquí, tal com condueix no caldrà esperar gaire —va dir en Quim—, quan vingui, li faré la mort impossible.

L’Eduard Conesa, un home jove de trenta anys i escaig, mort d’un vessament cerebral quan jugava un partit de futbol, era el qui estava més trist; ni una rosa, ni un clavell, res de res. No és que demanés gardènies, les seves flors preferides, s’hauria conformat que l’Anna, la seva dona, l’hagués vingut a veure i prou.

Era escriptor, feia quatre anys que s’havien casat i no tenien fills. Volien gaudir plegats, durant una temporada, de la vida en parella, sense les dificultats que impliquen els nens petits. Eren feliços, i ella li deia que no hi havia homes com ell, que si mai li passava alguna cosa, ni folrat d’or, en voldria un altre. 

A la Maria, que havia mort d’un càncer al pit, li agradava l’Eduard. Tenia la seva edat. S’havia llegit tots els seus llibres; tot i ser tan jove havia escrit quatre novel·les i dos llibres de relats. Li agradava el seu posat trist i quan el veia tan desanimat es moria de ganes per consolar-lo. Aquest desig li provocava un pessigolleig a la pelvis que...

Tenia uns bons malucs i duia una perruca rossa, que s’havia comprat quan li van fer les sessions de químio i radioteràpia. Des que se la va posar no se l’havia treta més. Calia, estar sexi per aquests calaveres, pensava.

—No t’hi amoïnis, home, segur que la teva dona, com li dius...”la xateta”? vindrà a veure’t. Hi ha gent que prefereix venir quan el cementiri està més tranquil —li va dir la Maria, agafant-lo de les mans ossudes—. Perquè no tornes a escriure? —li va comentar, en un intent d’animar-lo.

—T’has begut l’enteniment? Jo escric, o més ben dit, escrivia, perquè algú em llegís. Ara qui ho faria?

—La primera, jo, perquè en soc una fan, però també ho faria molta gent. Imagina el títol del llibre: “Corresponsal del més enllà”, per Eduard Conesa. Segur que seria un best-seller.

—La veritat és que tens imaginació, però em falta energia vital per tornar a escriure.

—Això ens falta a tots des de fa un cert temps, però si fas un esforç...

L’Eduard, cap cot i pensatiu, va anar a donar un tomb per una zona aïllada del cementiri; volia estar sol.

Mentrestant els companys van organitzar una recollida de flors per a ell. Tots en van donar alguna.

En Marcel, va ser l’únic que no en va donar cap. Tenia cinquanta-cinc anys quan va morir d’un infart mentre feia l’amor amb la seva secretària. Era executiu d’una entitat bancària i també un garrepa. La seva dona l’havia deixat, feia quatre anys, pel seu caràcter gasiu i malhumorat.

El Pep li va dir que era un desgraciat i que es mereixia totes les coses dolentes que li havien passat a la vida.

En Marcel va respondre que no l’insultés o li clavaria un mastegot que li faria saltar totes les dents.

—Com em vols fer saltar les dents, si ja no me’n queda cap, home— va respondre en Pep.

—Et mataré, cabró! —li va etzibar en Marcel.

Els altres es van posar a riure, tot i que no podien fer-ho gaire perquè més d’una vegada els havia saltat alguna vèrtebra o s’havien desllorigat el maluc o la pelvis.

A la matinada, els residents, es van retirar als respectius apartaments. El primer en fer-ho fou l’Eduard, que ara tenia una gran varietat de flors a la porteta de casa.

—Gràcies a tots —va dir l’Eduard quan va veure l‘obsequi que li havien fet els companys—, ja no em queden llàgrimes, però m’heu emocionat.

Com que tot i les flors seguia trist, els companys van comentar que haurien d’anar a casa de la “xateta” per demanar-li que vingués a veure’l.

—Hi podria anar en Pep —va proposar la Maria.

—No puc, estic fet pols —va respondre—, fa un parell de dies que m’he quedat sense la ròtula del genoll esquerre. Els cuquets negres se l’han cruspida i no puc caminar —va afegir, mentre els mostrava un tros de fèmur, d’un company, que utilitzava com a crossa.

—Ja hi aniré jo —va dir en Marcel—, sé que no em vaig portar gaire bé durant la primera vida i voldria ser més bona persona en aquesta segona existència.

Clic, clac, clic, clac, clic, clac... van aplaudir tots la iniciativa d’en Marcel.

—A més, gràcies a les dues pròtesis de genoll i a la de maluc, sóc el que estic en millors condicions. Amb el titani no hi ha cuc que s’hi atreveixi.

Es va dirigir a la caseta de l’encarregat i es va vestir amb un abric, un barret, les ulleres de sol i unes botes d’aigua. Va agafar també la bicicleta i va obrir la porta amb una clau de reserva.

Va baixar a “tomba oberta” des del cementiri fins al paral·lel i des d’allà es va plantar al carrer del Carme en un tres i no res. La “xateta” vivia en un dúplex, al número vint d’aquest carrer. Va esperar que un veí entrés a la finca i s’hi va colar.

A dins de la bústia va deixar una nota que deia:

“Xateta, no has vingut a veure’m el dia de Tots Sants. M’ha dolgut moltíssim... Tu saps que m’agraden les gardènies, oi? Podries portar-me’n algunes el pròxim diumenge. Des del més enllà, t’estima l’Eduard”.

Quan va sortir al carrer va veure que li havien robat la bicicleta, i enrabiat va maleir els ossos al lladre. Era el pitjor malefici que es podia fer a una persona, ja que el dia de demà, un bon esquelet et podia allargar durant una bona temporada el nou estil de vida.

 Es va calar el barret a fons i des d’una cantonada fosca va aturar un taxi. El conductor va parar, tot i que va veure alguna cosa estranya en aquell individu tan prim.

—Em podria dur al cementiri de Montjuïc? —va dir en Marcel amb la seva veu cavernosa.

—Perdoni, però a…aquestes hores romandrà tancat —va respondre el taxista, que no gosava mirar pel retrovisor.

—No es preocupi, miri, home miri, jo tinc la clau; sinó com entraria a casa.

El taxista va mirar enrere i va veure una clau subjectada pels ossos d’una mà. Tremolava de cap a peus; no li entrava la primera i conduïa a sotragades. En Marcel li va dir:

—Vagi amb compte o ens matarem, a mi no m’importa, però vostè encara és jove, huo, huo, huo!

El taxista va aturar el cotxe i va fugir corrent. En Marcel es va posar al volant i va conduir com un boig, amb perill de mort, fins a casa.

En arribar clarejava. Va tornar l’abric, les ulleres i les botes. L’encarregat; no trigaria a obrir la fonda. Va picar fluixet a la porta dels apartaments dels companys:

—Missió complerta —va dir en veu baixa.

—Cabró, no saps respectar el repòs etern, o què?

—No us enfadeu, que la mala llet escurça la vida, huo, huo, huo! —i es va ficar a la caseta.

Tot just tancava la porta, quan l’encarregat obria la gran. M’ha anat d’un pèl i això  que me’n queden pocs i dèbils, va pensar en Marcel, mentre s’acomodava al seu llit de fusta de cirerer.

Alguna cosa el molestava. Era el barret!, amb les presses se l’havia deixat posat. Potser se’l quedaria, ja que li donaria un aire de distinció quan sortís a passejar amb els companys.

Quan la “xateta” va llegir la nota, va sofrir una lipotímia. Ningú no sabia allò de les gardènies i menys que l’Eduard li digués “xateta” quan feien l’amor.

El diumenge següent la “xateta” va anar al cementiri, sense flors, i acompanyada d’un serraller perquè que posés una tanca clavada amb caragols a l’entrada del nínxol.  Després va escriure damunt la llosa:

“Només, fins que la mort ens separi”

Aquella nit, els companys van treure la tanca de ferro i l’Eduard va poder sortir. Quan va veure l’escrit de la xateta, es va deprimir, encara més..

—Quina mala llet!!! —li va dir la Maria—, no pots refiar-te ni dels vius; aquesta noia és molt curta de mires. Te n’has de buscar una altra que t’estimi més enllà de la mort.

L’Eduard va escoltar la Maria amb atenció, possiblement tenia raó. Potser hauria d’oblidar-se de la “xateta” i gaudir del moment, ara que podia.

Va agafar la Maria per les vèrtebres lumbars. Quina cintureta!, va pensar, ni una model, i la va convidar al seu apartament.

—Estarem una mica estrets, però no passarem fred —li va dir.

Ja era hora! va pensar la Maria, li ha costat decidir-se.

L’Eduard la va agafar en braços i amb molta cura, ja que la porta era estreta, van entrar al seu apartament, orientat al Sud i amb vistes al mar.

Començava una nova vida, per l’Eduard i la Maria.