El dijous, dia 14 de juny, es va
celebrar a Mataró, als jardins de la Biblioteca Pompeu Fabra, l’acte de
lliurament de premis als guanyadors del “IV
premi literari Planeta Lletra”.
·
S’ha considerat que el relat Que es foti! té prou
mèrits per guanyar el primer premi Planeta Lletra. Després d’una breu
deliberació s’ha decidit concedir-l’hi amb un total de quatre vots. Després
d’obrir la plica es comprova que el premi correspon al mataroní Arcadi
Vilert.
·
S’ha considerat que els relats Pentagrama invertit i La
noia de l’aigua mereixien quedar ambdós com a finalistes en
igualtat de condicions, per tres vots a favor. Després d’obrir la plica es
comprova que els premis corresponen, respectivament, a Albert Llanos
Serral, de Tarragona, i a Marta Malleu Solà, de Barcelona.
Així doncs, la Marta Malleu
dels Sis en Punt va quedar finalista en aquest Premi.
Va ser un acte al capvespre, en
un petit jardí habilitat per a l’ocasió amb una tarima i butaques per a l’auditori.
Hi van assistir els tres premiats en el concurs i tots els escriptors de la
societat Planeta Lletra que també publicaven un relat en el llibre que es va editar.
Hi va haver petites lectures dels
contes. Hi va haver música, un guitarrista i una cantant ens van obsequiar amb
cançons jazzístiques que van fer la delícia de tots els que hi érem. I també
una copa de cava. Tot un èxit.
Llegiu el conte:
LA NOIA DE L’AIGUA
Per a Urbart Equip
Calia fer una escultura per a
la companyia d’aigües de Mataró. S’havia de col·locar a la porta de l’edifici,
al carrer de Santa Marta. Havia de suggerir l’aigua. Havia de convidar a
entrar.
Aquest era el repte. Un
encàrrec que em motivava. L’escultura, com sempre, portava pressa, em van donar
dos mesos i per a mi era massa poc. Havia d’estar llesta dies abans de la
inauguració, calia un temps per a la instal·lació i possibles imprevistos, però
feia dies que hi treballava i encara no havia tingut cap idea, tenia l’estudi
ple de dibuixos, proves, papers, teles, cartons... Tot estava fet un embolic
darrere de trobar la idea definitiva, la que m’havia de portar a fer una obra
amb la qual m’hi sentís a gust.
De dia deambulava amunt i
avall del meu sancta sanctorum sense arribar a cap acord amb mi mateix. Un mar?
Un riu? Una font? Quin podia ser el subjecte? De nit dormia
malament. Se m’apareixien fantasmes tots de color blau, i l’aigua rajava dins dels
meus somnis, si arribaven, i inundava el dormitori, el menjador..., tot.
La Beth, la meva companya
d’aquells temps, ja començava a tenir la mosca al nas. No estava per ella, no
anàvem enlloc, no veiem a ningú,...
─Això del mar em sembla bona
idea, per què no tires per aquí?
Ella m’agradava molt però no
era artista, no entenia que una obra s’ha de meditar, s’ha de madurar, s’ha de
treballar, i que no et pots quedar amb la primera idea que et ve al cap. Cal
que et sentis absolutament compenetrat amb allò que vas a fer. És la manera que
surti bé, que sigui una part de tu mateix.
Després de dues setmanes
infructuoses no trobava el què, i quan trobava alguna cosa l’avorria de
seguida. De manera que em vaig decidir.
─Me’n vaig a Mataró ─li vaig dir a la Beth.
─I allà
què hi faràs? No hi tens estudi ni res, no podràs pintar..., no t’acabo
d’entendre...
Ja m’ho pensava. Però jo a la
meva. Me’n vaig endur la motxilla amb quatre peces de roba, la càmera, una
llibreta ─el mòbil encara no havia arribat a les nostres vides─, i poca cosa
més. Volia trencar amb aquella quotidianitat que em tenia lligat de mans, i
estava segur que trobaria alguna cosa que em pogués disparar la imaginació.
A Mataró no hi coneixia ningú.
Tampoc no coneixia gaire la ciutat, però m’hi volia passejar. Em vaig
instal·lar en una petita pensió. Per començar, era qüestió de rondar per la
part antiga, l’ajuntament, la Basílica, la plaça dels Corrals, la Rambla, la
Riera..., em vaig arribar fins al carrer de Montserrat a veure les oficines de
la Companyia que s’estaven remodelant... Cap al tard els peus em van portar al
port. Sempre acabava buscant el mar, m’atreia sense remei, allà em sentia
lliure i les idees es prodigaven, com les ones.
S’estava fent fosc. L’aigua i
el cel violeta es fonien en tons grisos abans d’arribar al negre. Feia fred,
sí, era una primavera que semblava hivern,
però a mi no m’importava. Preferia la fresca, em sentia la ment més
clara. Va ser llavors, perdut entre molls i pantalans que vaig sentir aquella
mena de gemec o potser era el miol d’un
gat o..., pocs segons més tard, una altra vegada. Em vaig fer ombra dins les
ombres, avançava a poc a poc i sigil·losament en direcció al soroll. I allà, en
un lloc amagat, prop d’un vaixell de dos
pals que tenia el casc pintat de negre, hi havia un embalum que bategava. M’hi
vaig acostar i li vaig donar uns copets. A l’acte, es va moure, es va destapar.
A dins vaig veure una noieta no gaire gran, entre catorze i setze anys, que em
mirava amb uns ulls clars molt oberts, espantats. Em vaig ajupir:
─Et passa alguna cosa? Et puc
ajudar?
No va contestar. Només em
mirava amb aquells ulls blaus terroritzats.
─No tinguis por. Com et dius?
Vols que t’acompanyi a casa?
Va fer que no amb el cap, i
els cabells negríssims li van inundar el front. Era molt bonica. Les llàgrimes
li havien deixat solcs en unes galtes no gaire netes.
─Per què plores?
Va mirar cap al vaixell amb
aquell espant que no la deixava. Es va aixecar, jo també. No era gaire alta.
Tremolava. Duia un jerseiot color turquesa i uns pantalons de xandall blaus, i
llavors me’n vaig adonar: una cadena de ferro li cenyia el turmell i, per l’altra banda, es perdia damunt la
coberta del veler. Va fer un gest que mostrava el lligam.
─Espera
un moment, aniré a buscar una eina i et trauré d’aquí. Ho entens?
No estava segur que
m’entengués, potser no sabia català. Vaig intentar explicar-li tot amb gestos.
Només era qüestió d’arribar fins a uns pallols que havia vist una mica més
enllà; si calia rebentaria una porta, segur que a dins hi havia eines.
Però encara no havia fet mitja
dotzena de passes que una massa se’m va tirar a sobre i em va donar un cop al cap que em va deixar estirat sobre el
moll, inconscient.
Quan em vaig despertar ja era
negra nit i es podien comptar els estels. Tot em feia mal sobretot el cap. M’hi
vaig passar la mà, hi tenia un trau i sang que ja s’havia assecat. Amb compte
em vaig posar dret. Tot se’m bellugava una mica. Tot era confús. Enmig
d’aquella boira vaig evocar la noieta i el vaixell. Havia de recular unes
passes. Vaig mirar a tort i a dret, no hi havia cap noia ni cap vaixell de dos
pals. Un lloc, però, en la rastellera de velers, estava buit. No m’ho havia
inventat. A més, havia tingut temps de veure el nom de l’embarcació i no
l’havia oblidat, es deia: Posidó. I ella? Tenia els ulls clars d’aigua dolça,
la vaig batejar amb el nom de Naia.
Me’n vaig anar a la pensió.
M’havia de rentar el tall i no sabia on em podien curar. Havia d’anar a la
policia, tampoc no sabia on era, i ara tot dormia. Quan vaig arribar a l’hotel,
la primera cosa que vaig fer era netejar la ferida, després, el cansament em va
vèncer i em vaig llançar sobre el llit. Em devia adormir a l’instant. La Naia
es va passejar pels meus somnis amb els seus ulls blaus espantats.
L’endemà a primera hora me’n
vaig anar a l’ambulatori, després a la Guàrdia Civil, que en aquell moment
encara feia de policia.
A l’ambulatori em van curar. A
la policia no em van creure.
El tinent Morales em va
despatxar dient-me que tot allò que li explicava m’ho havia imaginat, segur que
anava begut, em va dir. I el trenc, li vaig preguntar, com es pensa que me l’he
fet?.
Tenia la moral per terra i
vaig anar a trucar a la Beth. Quan va contestar feia veu d’emprenyada. Li vaig
recitar el relat, tampoc no em creia. I jo no hi podia fer res. Per què dubtava
del què li deia? Per què s’enfadava?
I ara, què podia fer? Havia de
trobar la Naia. L’havia d’alliberar. Potser el vaixell només havia canviat de
lloc, potser no havia marxat. Em vaig encaminar, altra vegada, al port per
recórrer tots els molls, tots els pantalans. Ni rastre. El vent havia girat a
llevant i el mar era revoltat i grisós.
Em vaig arribar a la torre de
capitania, potser allà tindria sort. Em va rebre un dels mariners qualificats
del port. Li vaig explicar el cas. Em va mirar amb cara d’incrèdul.
─Això és un port molt nou,
molt tranquil, no hi passa mai res. Està segur? ─Va argumentar. Finalment, es
va decidir a comprovar els vaixells que, aquells dies, estaven amarrats als
molls.
─Aquí:
Posidó. Un veler grec que ve sovint. Porta turistes especials. No hem tingut
mai cap queixa. Paga i no fa soroll.
─Doncs porten una noieta
lligada amb una cadena a coberta! I ara, el veler no hi és, s’ha esfumat!
─No pateixi, tornarà, amb
aquesta mar..., tornarà a port. I nosaltres vigilem els vaixells, no s’amoïni.
No s’amoïni, no es preocupi...
Jo tenia un trenc al cap i no sabia què se n’havia fet de la Naia, i ells...
Cap al tard vaig tornar prop
del pantalà on la nit abans hi havia el Posidó amarrat. El cel i el mar tenien,
avui, uns tons molt més grisos, d’un gris verdós, amenaçador que s’enfosquia
ràpidament. El vaixell no hi era. Jo duia una llanterna i em vaig dedicar a
repassar pam a pam el terra del pantalà, del moll, de la paret del moll tot
buscant un indici, una pista, com si fos un gos perdiguer. La sort em va
acompanyar. Entre les pedres fosques del paviment prop d’on havia trobat la
noia, alguna cosa va brillar. Em vaig ajupir, el què fos s’havia quedat entre
dues llambordes. Era una cadeneta, semblava d’argent, amb un nom en grec: Κόρη, Core, que vol dir noia. La Naia es
deia Core. Era la prova. Vaig agafar el camí de tornada. Vigilava. A l’acte
me’n vaig adonar: dues ombres van aparèixer. Potser buscaven el que jo havia
trobat. Una lluïssor em va fer comprendre que duien ganivets. Calia amagar-se,
no tenia temps d’arribar al moll principal encara que corregués a ple pulmó.
No, calia amagar-se. No vaig trobar cap lloc millor que saltar dins d’un
vaixell que, tancat i barrat, semblava mig abandonat. Em vaig tapar amb una
lona, sota d’unes cordes. Per un forat podia observar l’exterior, en un camp
visual molt estret. Els dos homes, alts i fornits rastrejaven el terra, les parets... Jo
m’estava quiet, contenia la respiració. Vaig sentir que saltaven dins del
vaixell del costat. També duien llanternes, van enfocar cap on jo era sense entretenir-se.
Parlaven, un en francès, l’altre inintel·ligible, devia parlar grec. Parlaven
fluix.
─Foutre! Le capitaine nous a dit de trouver le petit bijou. Merde !
Pas facile…
Jo tenia la polsera! Aquells
dos mansos encara es van entretenir una bona estona escorcollant el moll que jo
tenia a l’abast. Em vaig esperar fins que el silenci es podia escoltar. Llavors
amb moltes precaucions vaig sortir de l’amagatall. La foscor era impenetrable.
I vaig desfer el camí arrambat a les parets i als edificis per anar, així, de
dret a la caserna de la Guàrdia Civil. El tinent Morales m’havia dit que sempre
hi quedava algú. Els vaig ensenyar la cadeneta. Els vaig explicar el que havia
viscut aquella nit i vaig repetir la història de la nit abans. No estaven gaire
decidits a creure’m. Em van dir que anés tranquil que l’endemà enviarien una
parella a fer un reconeixement pel port.
─La vida d’una nena està en
perill. Ho sé! ─ho deia amb desesperació─ I cal córrer per alliberar-la. No
podem esperar a demà. No ens podem quedar així. No! No n’hi ha prou! Vaig cridar.
─I no me levante usted la voz!
Me’n vaig anar cap a la
pensió. Demà, demà hi aniran...
Tenia el pressentiment que demà
seria massa tard.
A la matinada següent, quan em
vaig llevar, la llevantada havia amainat, el cel, però continuava d’un color
brut. No podia ni volia fer altra cosa que baixar a mar, vaig anar cap a les
platges. El mar s’havia calmat però jo continuava amb la ment agitada i la por
al cos. Potser la Core estava bé, em repetia tossudament, potser no li havia
passat res. Caminava peus nus, pantalons arremangats, per una aigua gelada
mentre contemplava el mar i rumiava. De sobte, a uns cinquanta metres de la
vora em va semblar veure alguna cosa que arrossegava el minso onatge. No m’hi
vaig pensar dues vegades, jaqueta a fora i em vaig llençar a l’aigua. Era com
si m’hagués ficat en un mar d’agulles fines i fredes que em travessaven la
pell. Nedava en direcció del que em semblava una
persona, amb un mal auguri, amb el cor encongit. Nedava. Corre! Corre!, em
deia, més de pressa, neda! Neda! Els
cabells negríssims, el jersei turquesa... La vaig arrossegar fins a la sorra.
Era ben morta. La portava en braços, i sense
notar ni el pes ni la mullena ni el fred, plorant desconsoladament, vaig pujar
el sorral.
Aquesta vegada la Guàrdia
Civil i el Capità del port em van creure. La noia encara tenia els senyals al
turmell de la cadena amb la qual havia estat lligada. Ara començaria una investigació
i una persecució del Posidó i dels seus amos. Rapte? Tracte de blanques? Tot
sortiria quan fessin la recerca i en el judici. A mi se me’n fotia el que havia
passat, el com, el per què..., només sabia una cosa: no l’havia poguda salvar.
Tornava a Barcelona. Tornava
amb un pes al pit que potser trigaria a desaparèixer. Però ja sabia què volia
fer, com seria l’escultura. Seria la Naia, la Core, amb els colors de l’aigua.
Quan vaig arribar a casa, hi
havia una carta de la Beth: “ Ja t’he esperat massa. Tu i les teves escultures
podeu anar a fer punyetes. Beth.” Vaig renegar. Una altra pàgina que havia de
passar, una altra pèrdua, també dolorosa. La Beth! Tot em va caure a sobre, em
sentia cansat, com si hagués envellit de sobte.
Finalment, la feina era una bona medecina i era qüestió
de posar-se a treballar, de seguida. La decisió estava presa, calia que fos una
escultura en materials nobles, la faria
sobre acer inoxidable i l’esmaltaria. Només l’esmalt al foc donava uns
colors tan atractius, tants tons diferents, tants matisos sobre un mateix
color, i jo buscava aquestes subtilitats, perquè volia que el blau de l’aigua
fos també protagonista. L’aigua que l’havia acollida. El mar que tenia tants
blaus. Seria un homenatge a la Core i a tantes noies, retingudes, obligades, a
tantes Naies.
Però de tot això ja fa molts
anys.
LA NOIA DE L’AIGUA
Urbart Equip
