divendres, 23 de març del 2018

NOTÍCIES



Amics del blog,
Continuem amb els premis.
El dia 14 de març es van lliurar els premis del XXIIè CONCURS DE NARRATIVA DONES ÀRTEMIS a la Sala Ramon Romagosa del Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà de Llobregat.
I tenim una altra distinció:

Primera finalista Marta Malleu amb el conte “la noia del pírcing” que podeu llegir a continuació.






LA NOIA DEL PÍRCING



Assegut al graó, repenjat contra la paret, aquell home morè, de mitja edat, mal vestit, deixat, va agafar un volum de “les Vides Paral·leles” de Plutarc, i, a la llum dels aparadors, es va posar a llegir. Llegia. Ara, mai no es preguntava què hi feia allà, al carrer,  i com s’ho havia fet per arribar en aquella situació. Llegia i prou. A més tant li feia. O millor, no hi volia pensar. Esborrar, esborrar. I ho havia aconseguit,  se li’n fotia tot. I, sobretot, no valia compadir-se. D’altres n’hi havia que estaven pitjor, es deia. Ell tenia un bon lloc, el temps era suau a Barcelona, i les entrades dels grans magatzems tan ben il·luminats, al carrer de Santa Anna, aquell carreró estret a tocar del Portal de l’Àngel,  li oferien un lloc magnífic per passar la nit. El graó prop dels vidres li servia de lleixa per deixar-hi els llibres. Com que hi havia bona llum podia llegir fins que, prop de les dues, s’apagaven els focus. Va deixar el volum de Plutarc i va repassar la mini biblioteca, tot el que li havia quedat, uns quants autors: Joyce, Berger... no, no tampoc. Avui tenia el dia de la poesia. On era el poemari de J.V. Foix? Però potser repassaria Ferrater, li agradava. Va obrir el llibre per la pàgina que tenia doblegada:
                                   
                                    *Puc repetir la frase que s’ha endut
el teu record. No sé res més de tu.

A la voravia del davant, una mica més enllà, a la botiga de sabates, en Pepe havia arribat arrossegant els seus cartrons i les seves llaunes de cervesa. Quan arribava sempre feia soroll, això si no se li acostava tirant-li al damunt aquella bafarada pudent i li demanava un cigarret, però si ell no fumava! I cada dia igual. No es podia concentrar fins que en Pepe s’adormia. I encara hi havia dies que s’entestava a explicar-li la seva vida..., i a ell què li importava, no en volia saber res. “A fotre’s, tio, com tothom, que jo ja m’he fotut”. Es va girar d’esquena, no volia que l’empipés. Va tornar al llibre.

Aquesta insistent aigua de paraules
                        sempre creixent, va ensulsiant els marges
                        de la vida que vaig creure real
                        ...
 Llegia i rellegia el mateix poema abans de passar pàgina. Inesperadament, entre dos fulls va aparèixer una foto. Potser s’hauria estimat més no veure-la o potser tant era. Es tractava d’una impressió casolana en color: prop del mar una dona jove i atractiva acompanyada de dues criatures petites somreia a la càmera. Es va quedar mirant la imatge. Tot allò li semblava lluny, com si mai no hagués sigut real. No, no sentia res. No volia! Aquella dona i les nenes formaven part del passat. Va deixar la foto allà on l’havia trobada. Va continuar llegint.
A quarts de dues algú li va tocar l’espatlla. Es va girar. Va tenir un sobresalt. Una noia, molt jove, prima, moreneta, vestida amb texans vells, caiguts, samarreta curta i un pírcing al melic  era a tocar seu...,  tenia una edat..., aquella foto... La noieta se’l mirava fixament.
¾Tens Maria o...?
¾Fot el camp! No en gasto d’aquestes merdes.
La noia, sense deixar de mirar-lo es va enretirar, després es va girar cap al racó d’en Pepe, uns instants més tard, va desaparèixer carrer enllà. Ell, amb un malestar que no volia reconèixer, va reprendre la seva lectura.

                        La terra pedregosa i fatigosa
                        de caminar, i els arbres que em ferien
                        els ulls amb una branca delicada
...
L’endemà es va llevar aviat. El carro que netejava i ruixava els carrers, “BCN neta”, passava a una hora matinera a fi que tota la ciutat antiga fos ben  polida quan arribessin els primers turistes. Va recollir els llibres,  els va posar a la motxilla, es va pentinar, un costum que encara no havia perdut. Va baixar pel Portal de l’Àngel fins a la Plaça de la Cucurulla, va arribar a la Porta Ferrissa, en aquell bar el coneixien, el deixaven entrar i ell es prenia un cafè; després,  Petritxol, Plaça del Pi i pel carrer de la Boqueria enllà, es va encaminar a la Rambla. El mercat de la Boqueria ja estava en marxa amb totes les parades de fruita, verdura..., no hi entrava mai, tantes olors li feien venir basca. Aviat s’ompliria de turistes. Guiris, rosats, ben peixats... Bah! Va anar avall. L’edifici del Liceu dormia, segurament fins a la nit, quan músics i cantants arribarien i el públic també, tots empolainats. Se’n feia creus, com havia pogut estar d’acord amb aquell luxe, amb aquells concerts? Les tauletes dels bars encara no estaven posades, ni aquella colla de, diguem-ne,  pintors que, com mosques, ocupen el final de la Rambla i fan aquells dibuixos tan espantosos..., de tot se’n diu pintor!
Finalment va arribar a Colom, va travessar l’avinguda i es va instal·lar en un dels graons del moll, davant de “Las golondrinas” que ja no eren aquells vaixells de dos pisos que et portaven fins a l’escullera, com canvia tot..., ara s’havien modernitzat i eren una mena de llanxes grans, carregades d’estrangers, que arribaven fins a la part nova de la ciutat: El Fòrum.
Va deixar, al seu costat, el sarró amb tots els seus tresors, i en va treure el llibre, i va continuar la seva lectura de Ferrater. Seia allà. Llegia paraules, hi trobava bàlsams.
... Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s’enfonsa per sempre.
...
Contemplava el mar mentre el sol de primavera se li passejava per damunt la cara. Sempre li havia agradat mirar el mar, sempre igual, sempre diferent, i sentir com la seva olor li entrava pels narius fins al cervell. S’hi podia passar hores. No tenia pressa. El dia feia el seu camí. A ell no li calia fer cap camí, només deixar-se portar. A mitja tarda es va aixecar. Entre el final de la Rambla i el carrer de Sant Pau sempre trobava algun lloc per prendre qualsevol cosa, li fiaven o potser els feia llàstima. Després un passeig. Segurament fins al pati de l’Hospital, era un lloc tranquil, aïllat del brogit de la ciutat. Allà, entre aquelles pedres antigues, semblava que tot recobrava el sentit:

                        Tot fa sentit, només sentit, tot és
                        tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.
                        ...
 Cap a les nou tornava a casa,  l’entrada de la botiga prop del Portal de l’Àngel, aquella era la seva. Uns cartrons i a sobre el sac de dormir, era dels bons,  que carretejava tot el dia. Va distribuir els llibres damunt del graó.
Va mirar amunt i avall del carrer. Eren quarts de dotze, passava poca gent,  tot estava tranquil. En Pepe encara no havia arribat. La nit era més aviat càlida per l’època de l’any. Acollidora. A les dotze en Pepe va aparèixer.
¾¿Ya has plegao de llexir? Como siempre estas con el llibre..., me digo, éste està malalt.
¾Apa, esfuma’t!
¾Bueno ¡hombre! Y mira que eres poco sociable y esaborio, ¡hombre! Pero me caes bien, no lo puedo evitar... En el fondo soy un sentimental y si supieras todo lo que he tenio que aguantar,  por eso..., por ser tan sentimental. ¿Quieres un traguito? Va, que reviscola un mort...
¾Deixa’m que me’n vaig a dormir
¾Bueno, hombre, bueno... pues, ¡hala, buenas noches!
En realitat no en tenia, de son. A la casa de llibres de vell li n’havien donat dos de l’antiga col·lecció de la Cua de Palla, de lladres i serenos. Avui pensava fer un extra i llegir-ne un d’aquells. Es girà d’esquena al carrer.
Passades les dues, una mà suau li va tocar altra vegada l’esquena. Era aquella noieta esprimatxada, la del pírcing. Només amb la llum del carrer, encara se la veia més jove,  més magre, feia mala cara, tenia els ulls lluents. No li va demanar gran cosa, només:
¾Puc, puc dormir aquí? ¾ho va dir amb una veu molt prima, també.
Es va enretirar.  Que hi dormís! A ell també l’havien ajudat, al principi, i aquella noieta...
L’endemà quan es va llevar ella ja no hi era.
Tres nits, quatre nits... a la nit que feia cinc “la noieta del pírcing” no va aparèixer. Ell no hi volia pensar, de cap manera, però la seva imatge se li passejava pel pensament amb tossuderia. Les coses al carrer, es deia, anaven d’aquella manera, avui hi ets i demà ves a saber! I què li importava?  I per què?
En Pepe sí que va rondinar
¾Mira la xavaaala, si es una cria. Y hoy no ha aparecio. Ves tú a saber la vida que lleva. Seguro que la buscan. ¡Bah! ¡Mierda de todo!  ¾i va escopir al mig del carrer perquè quedés clar que la situació no li agradava.
Dues nits més tard, cap a les dues, la noieta va reaparèixer. Duia la samarreta bruta, feia ulleres. Es va plantar davant seu i durant uns instants es va anar plegant, com si s’arrugués, després es va redreçar. Ell es va enretirar, va obrir el sac i el va tirar per sobre de tots dos, sense mirar-la. Es va girar, i va continuar llegint sense llegir, mentre els llums es mantenien oberts.
A l’hora de “BCN neta”, ell es va llevar i va començar a recollir les seves coses.
¾Au, vinga noia! Alça’t si no vols quedar ben xopa
No va contestar. La va cridar. La va sacsejar. Llavors va estirar el sac i la va veure. Estava blanca amb els ulls fixos. S’hi va acostar, la va tocar... Estava freda, no respirava; blanca, blanca amb els ulls fixos qui sap on... El pírcing al melic, com un diamant,  lluïa sota les primeres llums.
De bursada la va agafar, no pesava gens, i amb la noieta en braços va córrer cap al Portal de l’Àngel,  camí de la Catedral,  allà trobaria un taxi. Una ambulància, un taxi... No veia res ni a ningú, només volia trobar aquell maleït taxi, desesperadament. Mentrestant la veu d’en Pepe el perseguia:
¾Déjala, está muerta, hombre. ¡Déjala!  ¿Me quedo con tu saco?
Va córrer amb totes les seves forces
¾A l’Hospital del Mar!  De pressa, de pressa!

Era a la sala d’espera de les urgències. “Oxigen, ràpid! desfibril·lador... rentat d’estómac...” está muerta..., muerta.  Totes aquelles paraules li repicaven el cervell, se li clavaven i li produïen un dolor agut com feia molt de temps que no sentia. Ja no es recordava d’aquest tipus de sofriment. Notava el núvol espès que li omplia el cap. Se’n va anar al lavabo. Davant del mirall escorcollava la fesomia que hi veia reflectida. Va tòrcer la boca en un gest de desaprovació. Es va remullar la cara. Es va pentinar. Maquinalment va tornar a la sala. Estava plena de gent, uns llegien, altres ploraven, l’ansietat omplia l’estança i feia l’ambient feixuc. Mitja hora, una hora, i ell s’esperava, intranquil, fora de lloc. Per fi va sentir el seu nom per l’altaveu. Una infermera el va acompanyar fins a una sala, l’esperaven una doctora i una psicòloga.
¾Ho sentim, no hi hem pogut fer res més. Havia pres massa droga, èxtasi, beguda...
¾No sóc família, no  sé qui és, només l’he portada aquí
¾Ja hem llegit l’informe de la policia.

Va buscar els telèfons públics amb ansietat. Una moneda, l’última. Les mans li tremolaven quan molt a poc a poc va marcar un número.
¾Digui?  ¾una veu de dona responia a l’altra banda
¾Neus? Sóc, sóc jo...  L’Alfred... Perdona...
¾Alfred!!
¾Només volia saber si les nenes estaven bé...
                       
... tot és
                        tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.





*
FI DEL MÓN
LES DONES I ELS DIES

GABRIEL FERRATER












dissabte, 3 de març del 2018

RETROBAMENT



Estimat Blog,

Fa dies que no t'escric, però no és que no pensi en tu, al contrari, però a vegades la vida ens porta per camins estranys que no volem i que ens obliga a transitar. Passada aquesta època, vull retrobar-me amb tu, perquè fer-ho es retrobar-me amb qui em vulgui llegir i això, estimat blog, és el que més desitgem els eixalabrats que ens agrada escriure.

En aquest blog hi cap un xic de tot: contes, poemes, cartes, cròniques... Tot el que sigui un compendi de lletra escrita i avui per començar em ve de gust editar-hi una Crònica Cairota. Fa temps al mes de març, i durant tres anys, vaig viure una mesada a la ciutat del Caire, "la mare de totes les ciutats" com els egípcis li diuen, d'aquella època en tinc grans records i m'ha quedat una gran admiració i estima per la terra dels faraons. I en especial per la seva gent. Aquí va una mostra. 




AL MAADI I EL REI PESCADOR

            L’endemà de la meva arribada, el primer que vaig fer va ser situar-me al pis on passaria una mesada. Els meus fills havien llogat un duplex gran, confortable i espaiós. D’aquell pis el que més em va captivar van ser els tres grans finestrals; un al menjador i, a continuació, els dos de la sala, a través dels quals es veien les caputxes de les tres Piràmides de Giza. Una panoràmica de postal.
            Estava cansada, pel viatge i per les emocions del retrobament; però també, segons em van dir, pel clima de la ciutat, humit i contaminat, que  produïa al turista, fins que s’hi acostumava, una gran fatiga. Això va fer que em plantegés de començar a conèixer El Caire més proper, el lloc on vivia. I deixar per al cap de dos dies, el gran turisme. El somni de la meva vida: visitar les Piràmides.

            El barri d’Al Maadi està situat al sud-oest de la ciutat. És un indret molt agradable on viuen els cairotes benestants, i molts estrangers: europeus, americans, asiàtics... que estan relacionats amb les empreses de tecnologia, petroli, diplomàcia i periodisme. És un districte d’ambaixades i consolats. D’escoles privades estrangeres (l’americana, la britànica, la francesa) i de centres d’esports on es juga al tennis, al beisbol, a futbol, s’hi neda, s’hi pren el sol, i s’hi fan relacions socials mentre es beu un exquisit batut de llimona.
            Al Maadi és també un barri de grans i petits negocis: El Gran Mall, unes galeries convencionals, amb comerços de moda, de papereria, de dolçaines, d’objectes per a la llar, de llenceria, de joieries, sabateries... I de botigues de carrer on pots trobar tot allò que les famílies consumeixen en el seu fer quotidià: supermercats, fruites i verdures, cafès, forns de pa, terrissaires, catifes, merceries, ferreteries, floristeries... Tret del Gran Mall, els altres negocis estan gairebé tots situats a la sharia Tessà, el carrer 9, la gran artèria del barri. És un carrer de doble direcció i amb un trànsit de mil dimonis; amb voreres amples però descarnades, i plenes de clots per tot arreu. Això sí, té uns arbres magnífics, la majoria sicòmors, que produeixen una ombra que s’agraeix. Hi ha cases senyorials enjardinades i cases modernes de pisos, però que mantenen la identitat pròpia del país. Xoca trobar-te edificis, amb tota l’estructura externa feta i sòlida, mentre que l’obra interior d’alguns pisos roman inacabada: són els que no s’han venut. L’efecte és colpidor, veus una combinatòria d’habitatges fets i polits, amb d’altres de quatre parets alçades a l’aire lliure. De lluny sembla que l’edifici et faci l’ullet.
            Vestida amb roba còmoda i lleugera, —el mes de març egipci és un equivalent del juny barceloní—, i calçada amb unes bambes de pell suau, —al Caire les sandàlies són un perill ja que el terra és tan brut i polsós que tornes a casa amb els peus empastifats—, em vaig disposar a gaudir de les excel·lències del veïnat de la mà de la meva filla. La caminada fins al carrer 9, unes cinc travessies des de casa, va ser agradable però costosa, ja que, tot i haver-hi unes magnífiques mansions, les voreres són inexistents. S’ha d’avançar per la calçada sortejant cotxes i muntanyes d’escombraries.
La primera passejada va ser impactant. Com podien conviure una magnífica buguenvíl·lia o uns gessamins olorosos que penjaven per les tanques d’aquelles cases amb deixalles de tot tipus? El Caire és una ciutat de contrastos, el net amb el brut; el viu amb el mort; el soroll amb el silenci; el ric amb el pobre... Costa d’acostumar-s’hi, i és fàcil que el desconcert inicial et porti al rebuig. Però jo vaig optar per acceptar aquella nova realitat i als poc dies de ser-hi, res no em sobtava. A llarg del temps que hi vaig passar, aquell barri es va convertir en casa meva i avui, passats els anys, encara l’enyoro.
            Aquell matí no donava abast a mirar i a preguntar per tot:
            —Què és aquest morat que molts homes tenen al front?
            Havia observat que molts homes, joves i vells, amb els quals ens creuàvem, al mig del front, i a dos dits per a sobre de les celles, tenien com una mena de moradura més o menys fosca i més o menys gran.
            —Ah, li diuen la «pansa». És un símbol de religiositat. Quan s’agenollen per resar freguen amb el cap contra el terra i amb els anys se’ls fa aquesta durícia. Quan més gran és, més orgullosos se senten de mostrar-lo. Si al migdia encara rondem per aquí ho veuràs.
I així va ser, de cop i volta la veu del muetzí, des de la mesquita més propera, va cridar a l’oració pels altaveus del minaret recitant versos de l’Alcorà. Llavors diferents comerciants, deixant els seus negocis, van treure catifes al carrer i descalços, postrats de cara a la Meca, i amb el cap a terra, van fer la pregària que dura uns quinze minuts. Tot eren homes, les dones no resen en públic. De tota manera l’activitat del barri no es va aturar; la resta de gent passava totalment de tot.      

            —Mare, podries fer una paella?
            —I tant!
            —Doncs anirem al Sami, que té un peix extraordinari.   
Necessitades de comprar menjar, al primer lloc on vam entrar va ser a la verduleria. Un home alt, gros, amb gel·laba ratllada marró i negra, va saludar afablement la meva filla, clienta habitual. La botiga, no era gaire gran, però tenia de tot i de primera qualitat. L’horta del Nil subministra a la ciutat tot tipus d’hortalisses i molt bona fruita. Després de triar que si patates, bledes, remolatxa, cogombres, enciams, tomàquets, taronges, mangos, menta fresca,  ho vam deixar tot a la botiga perquè ens ho portessin a casa. Un luxe que a Barcelona no ens permetem cap de les dues. Després vam iniciar el recorregut del pa, d’unes margarides pel gerro de cristall del menjador. Vam entrar a l’oficina de canvi, em calien pounds, només tenia euros. Jo em deixava guiar, anava d’estrena en estrena. Tot em sorprenia i em meravellava, però... i la peixateria? Esperava amb delit trobar-me amb en Sami, l’home del peix fresc del Mediterrani que la meva filla tant havia alabat.
−Creuem, que avui en Sami és a l’altra vorera.
En Sami té botiga transportable?, em vaig estranyar. Què vol dir que està a l’altra banda del carrer? Jo mirava i mirava i no veia cap peixateria ambulant, ni cap camioneta, res que em pogués donar una pista i de cop i volta, m’hi vaig trobar davant:
−Mare, et presento en Sami.
Si en aquell moment no vaig caure d’esquena, no ho faré mai més. Em vaig trobar davant d’un egipci, baix, prim, fosc de pell, de faccions realment belles, allò que es diu un home guapo. Anava vestit amb una gel·laba grisa i un turbant blanc al voltant del cap que li tapava tots els cabells i que li ressaltava  les seves faccions brunes. A terra, a sobre de la vorera, hi havia un seguit de paneres de palla cobertes amb plàstics transparents i trossos de gel, res de glaçons, ni gel trinxat com el d’aquí, sinó com rocs, gairebé tallats amb escarpa i martell, plenes de diferents classes de peix. Allò, era, la peixateria! I aquell homenet, el gran Sami, el rei pescador!
            Només parlava àrab, però tenia una habilitat extraordinària per entendre la clientela i a la vegada fer-se comprendre per mitjà de signes, rialles i picades d’ullet. Tant sols un good, good, o un ok pronunciats entre mig d’una verbositat brutal, més una aptitud i carisma per vendre i satisfer els desitjos de la clientela, el convertien en un venedor únic.  El peix lluïa brillant i fresc a sobre de les paneres. No en tenia massa varietat, ho vaig comprovar al llarg dels diferents viatges que vaig fer, ja que em vaig tornar una clienta habitual; tenia aquell que les estrangeres, que eren les seves compradores, li demanaven i poca quantitat perquè no se li malmenés. Cada dia l’acabava i l’endemà tornem-hi. La seva varietat eren uns llenguados extraordinaris, llagostins dignes de Sant Carles de la Ràpita, calamars de pell granatosa que podien competir amb els de Roses, uns raps fantàstics i gran diversitat de petxines i musclos. 
            A part de les paneres, el muntatge de la botiga consistia en dues pilones de fusta on dos xicotets netejaven el peix, havies, però, de vigilar, ja que si et despistaves et pelaven els llagostins com si haguessis de fer un arròs parellada; i els raps i els llenguados te’ls tallaven a daus. Però en Sami, home llest com pocs, estava a l’aguait i retenia com la clienta volia la mercaderia, i a la segona vegada de comprar-li ja donava les instruccions pertinents. La botiga es complementava amb una tauleta de càmping on hi havia unes balances de plat amb les peses de ferro corresponents, mig quilo, un quilo, cent grams... I una caixa de fusta de cigars on hi guardava els diners: Madam, i tot un reguitzell de paraules, i el preu apuntat a un paper: 22 pounds! Al canvi, una magnífica paella per a cinc, més uns calamars per fer a la romana, ens acabaven de costar exactament set euros! En el moment de lliurar-nos la bossa de plàstic hi afegí uns trossos de gel, més un grapat de cloïsses i un: jalàs (ja està). I acabava amb un somriure gratificant, seductor i gens servil que interpretàvem com: fins a la propera!
            No sé àrab, però amb en Sami sempre ens vam entendre. Dia a dia es va convertir en un dels meus ídols egipcis. No era un Faraó, ni un Paixà Mameluc, ni un Xeic musulmà... Tan sols un treballador bo i honrat que gaudia amb el seu ofici. Va ser el meu rei pescador del carrer 9. 


 
 

divendres, 2 de març del 2018

NOTÍCIES

Un altre conte finalista en un altre concurs:

XI CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ BADALONA POÈTICA



 EL COIXÍ 

¾Va, et vinc a recollir i m’acompanyes a comprar un parell de coses ¾ era la Rosa que em trucava de bon matí
¾Tinc, feina, haig de llegir un parell d’originals i avui volia dedicar-hi el dia.
¾Vinga, et distrauràs, que et convé i ja llegiràs a la tarda
            I, finalment, me n’he anat amb la Rosa a uns grans magatzems de coses per a la llar. Ens agrada d’anar-hi, de tant en tant, a treure el nas. Sempre hi trobem alguna cosa, o moltes, ja se sap. Ella volia comprar unes fundes nòrdiques, jo no necessitava res, però tot guaitant aquell bé de Déu de llençols, tovalloles, vànoves..., he trobat un coixí gran, color de cirera,  per posar damunt del llit, que m’ha fet el pes de seguida i me l’he quedat.
            Quan hem arribat a casa, molt més tard del que havíem calculat, m’ha faltat temps per col·locar-lo al seu lloc. Fa patxoca. M’agrada.
            Tenia ganes d’ensenyar-li de seguida al meu home, però avui no hi és. M’ha trucat per dir-me que havia de  veure un client fora de Barcelona i que no tornaria fins demà al matí. Això li passa sovint. I jo...
M’han passat les ganes de posar-me a la feina i llegir les narracions del concurs, les que m’havien tocat. Llavors m’he posat a sopar davant la televisió, tot mirant si trobava una pel·lícula de lladres i “serenos” que són les que m’agraden. Però a la tele ni lladres, ni indis, ni gàngsters ni res. De manera que me’n vaig al llit a llegir una estona però, com si fos un pecat, ho faig una mica d’amagat, un llibre d’amor i passions que m’ha recomanat la Rosa. Això sí ben  repenjada en aquest coixí generós i flonjo. L’estreno.
            Ja sóc al capítol setè. És apassionant.
Em sembla que m’agafa la son. Tanco el llum. Però em sento sola en aquest llit tan ample. M’agafo al coixí, que esponjós, que moll..., fa olor de nou. M’hi abraço. M’ajudarà a dormir.
            Ja fa estona que he tancat els ulls i encara no he pogut agafar el son. Tinc una sensació estranya, però agradable. Juraria que el coixí color de cirera és més gran que no era, com si hagués crescut, i s’acobla perfectament al meu cos. És tou, vellutat i càlid. Que bé que hi estic! Creix i creix. És ell que em cenyeix i m’estreny. Sento l’impuls d’abandonar-m’hi però estic confosa. Em vull aixecar. Una força de cotó em reté, se m’enduu. L’abraçada de tan dolça m’ofega.  I ara ja no em puc sostreure a la força que m’empeny a lliurar-m’hi. Em dono. M’agombola. Em prem i em rodeja, i tot al meu voltant es taca de color de cirera.
            Inesperadament, per una petita escletxa d’aquest univers granatós, se m’apareix, la imatge del meu home.  Espero que tingui feina cada nit. L’esborro, i em deixo engolir altra vegada per aquest mar de mel que m’encercla.
Marta Malleu
desembre 2017