Estimat Blog,
Fa dies que no t'escric, però no és que no pensi en tu, al contrari, però a vegades la vida ens porta per camins estranys que no volem i que ens obliga a transitar. Passada aquesta època, vull retrobar-me amb tu, perquè fer-ho es retrobar-me amb qui em vulgui llegir i això, estimat blog, és el que més desitgem els eixalabrats que ens agrada escriure.
En aquest blog hi cap un xic de tot: contes, poemes, cartes, cròniques... Tot el que sigui un compendi de lletra escrita i avui per començar em ve de gust editar-hi una Crònica Cairota. Fa temps al mes de març, i durant tres anys, vaig viure una mesada a la ciutat del Caire, "la mare de totes les ciutats" com els egípcis li diuen, d'aquella època en tinc grans records i m'ha quedat una gran admiració i estima per la terra dels faraons. I en especial per la seva gent. Aquí va una mostra.
AL MAADI I EL REI
PESCADOR
L’endemà
de la meva arribada, el primer que vaig fer va ser situar-me al pis on passaria
una mesada. Els meus fills havien llogat un duplex gran, confortable i espaiós.
D’aquell pis el que més em va captivar van ser els tres grans finestrals; un al
menjador i, a continuació, els dos de la sala, a través dels quals es veien les
caputxes de les tres Piràmides de Giza. Una panoràmica de postal.
Estava
cansada, pel viatge i per les emocions del retrobament; però també, segons em
van dir, pel clima de la ciutat, humit i contaminat, que produïa al turista, fins que s’hi acostumava,
una gran fatiga. Això va fer que em plantegés de començar a conèixer El Caire
més proper, el lloc on vivia. I deixar per al cap de dos dies, el gran turisme.
El somni de la meva vida: visitar les Piràmides.
El
barri d’Al Maadi està situat al sud-oest de la ciutat. És un indret molt
agradable on viuen els cairotes benestants, i molts estrangers: europeus,
americans, asiàtics... que estan relacionats amb les empreses de tecnologia,
petroli, diplomàcia i periodisme. És un districte d’ambaixades i consolats.
D’escoles privades estrangeres (l’americana, la britànica, la francesa) i de
centres d’esports on es juga al tennis, al beisbol, a futbol, s’hi neda, s’hi
pren el sol, i s’hi fan relacions socials mentre es beu un exquisit batut de
llimona.
Al
Maadi és també un barri de grans i petits negocis: El Gran Mall, unes galeries
convencionals, amb comerços de moda, de papereria, de dolçaines, d’objectes per
a la llar, de llenceria, de joieries, sabateries... I de botigues de carrer on
pots trobar tot allò que les famílies consumeixen en el seu fer quotidià: supermercats,
fruites i verdures, cafès, forns de pa, terrissaires, catifes, merceries,
ferreteries, floristeries... Tret del Gran Mall, els altres negocis estan
gairebé tots situats a la sharia Tessà, el
carrer 9, la gran artèria del barri. És un carrer de doble direcció i amb un
trànsit de mil dimonis; amb voreres amples però descarnades, i plenes de clots
per tot arreu. Això sí, té uns arbres magnífics, la majoria sicòmors, que
produeixen una ombra que s’agraeix. Hi ha cases senyorials enjardinades i cases
modernes de pisos, però que mantenen la identitat pròpia del país. Xoca
trobar-te edificis, amb tota l’estructura externa feta i sòlida, mentre que l’obra
interior d’alguns pisos roman inacabada: són els que no s’han venut. L’efecte
és colpidor, veus una combinatòria d’habitatges fets i polits, amb d’altres de
quatre parets alçades a l’aire lliure. De lluny sembla que l’edifici et faci
l’ullet.
Vestida
amb roba còmoda i lleugera, —el mes de març egipci és un equivalent del juny
barceloní—, i calçada amb unes bambes de pell suau, —al Caire les sandàlies són
un perill ja que el terra és tan brut i polsós que tornes a casa amb els peus
empastifats—, em vaig disposar a gaudir de les excel·lències del veïnat de la
mà de la meva filla. La caminada fins al carrer 9, unes cinc travessies des de casa,
va ser agradable però costosa, ja que, tot i haver-hi unes magnífiques
mansions, les voreres són inexistents. S’ha d’avançar per la calçada sortejant
cotxes i muntanyes d’escombraries.
La primera passejada va ser
impactant. Com podien conviure una magnífica buguenvíl·lia o uns gessamins
olorosos que penjaven per les tanques d’aquelles cases amb deixalles de tot
tipus? El Caire és una ciutat de contrastos, el net amb el brut; el viu amb el
mort; el soroll amb el silenci; el ric amb el pobre... Costa d’acostumar-s’hi,
i és fàcil que el desconcert inicial et porti al rebuig. Però jo vaig optar per
acceptar aquella nova realitat i als poc dies de ser-hi, res no em sobtava. A llarg del
temps que hi vaig passar, aquell barri es va convertir en casa meva i avui,
passats els anys, encara l’enyoro.
Aquell
matí no donava abast a mirar i a preguntar per tot:
—Què
és aquest morat que molts homes tenen al front?
Havia
observat que molts homes, joves i vells, amb els quals ens creuàvem, al mig del
front, i a dos dits per a sobre de les celles, tenien com una mena de moradura
més o menys fosca i més o menys gran.
—Ah,
li diuen la «pansa». És un símbol de religiositat. Quan s’agenollen per resar
freguen amb el cap contra el terra i amb els anys se’ls fa aquesta durícia. Quan
més gran és, més orgullosos se senten de mostrar-lo. Si al migdia encara rondem
per aquí ho veuràs.
I així va ser, de cop i volta la
veu del muetzí, des de la mesquita
més propera, va cridar a l’oració pels altaveus del minaret recitant versos de
l’Alcorà. Llavors diferents comerciants, deixant els seus negocis, van treure catifes
al carrer i descalços, postrats de cara a la Meca, i amb el cap a terra, van fer la pregària
que dura uns quinze minuts. Tot eren homes, les dones no resen en públic. De
tota manera l’activitat del barri no es va aturar; la resta de gent passava
totalment de tot.
—Mare,
podries fer una paella?
—I
tant!
—Doncs
anirem al Sami, que té un peix extraordinari.
Necessitades de comprar menjar,
al primer lloc on vam entrar va ser a la verduleria. Un home alt, gros, amb gel·laba
ratllada marró i negra, va saludar afablement la meva filla, clienta habitual.
La botiga, no era gaire gran, però tenia de tot i de primera qualitat. L’horta
del Nil subministra a la ciutat tot tipus d’hortalisses i molt bona fruita. Després
de triar que si patates, bledes, remolatxa, cogombres, enciams, tomàquets,
taronges, mangos, menta fresca, ho vam
deixar tot a la botiga perquè ens ho portessin a casa. Un luxe que a Barcelona
no ens permetem cap de les dues. Després vam iniciar el recorregut del pa,
d’unes margarides pel gerro de cristall del menjador. Vam entrar a l’oficina de
canvi, em calien pounds, només tenia
euros. Jo em deixava guiar, anava d’estrena en estrena. Tot em sorprenia i em
meravellava, però... i la peixateria? Esperava amb delit trobar-me amb en Sami,
l’home del peix fresc del Mediterrani que la meva filla tant havia alabat.
−Creuem, que avui en Sami és a
l’altra vorera.
En Sami té botiga transportable?,
em vaig estranyar. Què vol dir que està a l’altra banda del carrer? Jo mirava i
mirava i no veia cap peixateria ambulant, ni cap camioneta, res que em pogués
donar una pista i de cop i volta, m’hi vaig trobar davant:
−Mare, et presento en Sami.
Si en aquell moment no vaig caure
d’esquena, no ho faré mai més. Em vaig trobar davant d’un egipci, baix, prim,
fosc de pell, de faccions realment belles, allò que es diu un home guapo. Anava
vestit amb una gel·laba grisa i un turbant blanc al voltant del cap que li
tapava tots els cabells i que li ressaltava les seves faccions brunes. A terra, a sobre de
la vorera, hi havia un seguit de paneres de palla cobertes amb plàstics
transparents i trossos de gel, res de glaçons, ni gel trinxat com el d’aquí,
sinó com rocs, gairebé tallats amb escarpa i martell, plenes de diferents
classes de peix. Allò, era, la peixateria! I aquell homenet, el gran Sami, el
rei pescador!
Només
parlava àrab, però tenia una habilitat extraordinària per entendre la clientela
i a la vegada fer-se comprendre per mitjà de signes, rialles i picades d’ullet.
Tant sols un good, good, o un ok pronunciats entre mig d’una
verbositat brutal, més una aptitud i carisma per vendre i satisfer els desitjos
de la clientela, el convertien en un venedor únic. El peix lluïa brillant i fresc a sobre de les
paneres. No en tenia massa varietat, ho vaig comprovar al llarg dels diferents
viatges que vaig fer, ja que em vaig tornar una clienta habitual; tenia aquell
que les estrangeres, que eren les seves compradores, li demanaven i poca
quantitat perquè no se li malmenés. Cada dia l’acabava i l’endemà tornem-hi. La
seva varietat eren uns llenguados extraordinaris, llagostins dignes de Sant
Carles de la Ràpita,
calamars de pell granatosa que podien competir amb els de Roses, uns raps
fantàstics i gran diversitat de petxines i musclos.
A
part de les paneres, el muntatge de la botiga consistia en dues pilones de
fusta on dos xicotets netejaven el peix, havies, però, de vigilar, ja que si et
despistaves et pelaven els llagostins com si haguessis de fer un arròs
parellada; i els raps i els llenguados te’ls tallaven a daus. Però en Sami,
home llest com pocs, estava a l’aguait i retenia com la clienta volia la
mercaderia, i a la segona vegada de comprar-li ja donava les instruccions
pertinents. La botiga es complementava amb una tauleta de càmping on hi havia
unes balances de plat amb les peses de ferro corresponents, mig quilo, un
quilo, cent grams... I una caixa de fusta de cigars on hi guardava els diners: Madam,
i tot un reguitzell de paraules, i el preu apuntat a un paper: 22 pounds!
Al canvi, una magnífica paella per a cinc, més uns calamars per fer a la
romana, ens acabaven de costar exactament set euros! En el moment de
lliurar-nos la bossa de plàstic hi afegí uns trossos de gel, més un grapat de
cloïsses i un: jalàs (ja està). I
acabava amb un somriure gratificant, seductor i gens servil que interpretàvem
com: fins a la propera!
No
sé àrab, però amb en Sami sempre ens vam entendre. Dia a dia es va convertir en
un dels meus ídols egipcis. No era un Faraó, ni un Paixà Mameluc, ni un Xeic
musulmà... Tan sols un treballador bo i honrat que gaudia amb el seu ofici. Va
ser el meu rei pescador del carrer 9.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada