Als
seguidors del nostre blog,
Els Sis en
Punt sempre estem a punt de fer celebracions. Per Sant Jordi, festa gran,
concurs literari, sopar, en fi com cada any, però cada any millorat i ampliat.
Aquesta vegada
ha tocat “les addiccions” com a tema per als contes que escrivim sempre en
aquesta diada.
Us en fem un
tast:
DE MATINADA
La mà li tremolava mentre
notava la fredor metàl·lica de l’estri que sostenia. Ja no podia més! Però
havia d’arribar fins al final. O potser ho havia de deixar córrer? Anar-se’n?
Sense acabar el que havia vingut a fer? Notava com la suor li corria per
l’esquena avall i li produïa una gelor que la va estremir.
Feia molt de temps que
perseguia aquell moment, l’epifania de la seva vida. Feia molt de temps que
s’entrenava per quan arribés l’ocasió esperada.
Havia començat uns quants anys
enrere. Primer per obligació. Amb actes més senzills. Amb estris més primaris.
Al principi era només una feina com una altra, però després de repetir-la i
repetir-la, va sentir la necessitat de portar-la fins a extrems insospitats. Hi
havia trobat el gust i no se’n podia estar. Cada dia el repte era més difícil o
més extenuant. Hi buscava la perfecció. Al principi en tenia prou que cada
feina fos impecable. Però aviat se’n va adonar que les fites se succeïen en una
progressió d’excel·lència imprevisible.
A les nits, monstres amb mans
llefiscoses la perseguien, la feien aixecar, l’empenyien a actuar. Llavors,
preparava alguna cosa per a l’acció de l’endemà i així, més tranquil·la, es
tornava a colgar entre les mantes. De dia l’obsessió pel refinament de cada
acte l’angoixava. Havia de quedar tot irreprotxable. No havia de deixar rastre,
cap ditada, cap petjada. Tot impol·lut.
Els seus caps, la gent que li
encarregava una feina, mai no podrien dir que n’havia deixada alguna a mitges,
que no havia entrat en detalls, que no havia anat fins al final. No, no ho
podrien dir. Ella era complidora. Era única en la seva especialitat. I se’n
sentia orgullosa. Era la millor.
Però ara estava una mica
desorientada. Podria fer-ho? Seria capaç? Estava frisosa. Li calia, amb
urgència, arribar allà on residia el motiu de les seves fatigues.
La primera vegada que va anar
a la casa d’aquells rics propietaris, i la va veure, va saber que ho havia de
fer. Quan la va conèixer, la pulsió va aparèixer amb tota la seva magnitud.
L’havia de palpar, havia de... Però ells no deixaven que s’hi acostés. Només li
van dir que es deia Venus. Davant de la impossibilitat d’arribar a prop d’ella,
havia hagut de buscar una estratègia adequada. Ahir
va robar la clau d’entrada a la casa, es va assegurar que avui els amos eren de
viatge i no arribarien fins al migdia, tenia la garantia que a dins no hi
quedava ningú més que “ella”. Avui, doncs, a la matinada, quan la fosca tot
just començava el seu retrocés, s’ha carregat una motxilla a l’esquena amb tots
els utensilis que podria ser que necessités per fer el que havia de fer, i ha
entrat a la mansió tot vigilant que cap persona fos pels voltants. Després, ha
caminat per l’ample passadís sense fer soroll. Com un gat que no vol espantar
la seva presa. No recularé, es deia. Continuava
sostenint la seva eina de treball amb la mà dreta. La suor persistia i li amarava
el front i l’esquena. Es repetia que era un acte de justícia, i se sentia la mà
executora.
Per fi trepitjava aquella amplia estança on
ella reposava. Ja havia arribat al seu davant i
la podia contemplar a pleret. Aquell moment li va produir plaer, molt plaer i
també una mena de mareig. Una mena de rodament de cap que alhora era una
delícia i la feia volar pels núvols.
Però ja no s’hi podia pensar
més.
I amb decisió va
disparar!
......
Un raig polvoritzat va caure
damunt d’aquella dona de marbre, alta, hieràtica, que guardava restes de policromats en la seva vestimenta,
una túnica que li cobria els malucs i les cames. I l’executora, va començar a
fregar amb eficiència i amb neguit per les superfícies llises i pels racons, per
les parts enfosquides pels anys i per les que guardaven aquelles miques de
colors. Ho veia, ho havia vist des del primer
moment, anava bruta, necessitava aquella neteja. Si no fos tan gran i tan
pesada, l’hauria treta de la peanya i l’hauria ficada sota la dutxa.
Va fregar i va tornar a
fregar, ara amb desfici. Volia que quedés ben blanca, ben neta. I havia
d’acabar abans que ningú no tornés a la casa.
De sobte, l’escultura va
trontollar i sense cap altre avís es va desplomar damunt de la seva bugadera.
Va ser l’últim acte de neteja que
va fer.
Marta